Obituaries and Memories

My grandmother, Josefina Calatayud Espinós (Valladolid-Campo Grande 1894- Barcelona 1996), second on the right of the image) was of Valencian origin.

L’hereu de cal Francel, descansa en pau després d’una década malalt, amb intermitències. Va escapolir-se de la mort fa divuit anys. Ens vam distanciar després. Vaig acomiadar-me d’ell la setmana passada. Vam riure una estona.

Vaig conèixer Josep Danón (Barcelona, 1927-2022) fa mig segle. Per a un treball de curs durant la meva formació en Antropologia per Claudi Esteva, necessitava bibliografia sobre folklore mèdic a Espanya.

Durant l’any 2013, l’Enric Sirvent treballava en la seva tesi de doctorat. Era una etnografia sobre l’ensenyament de l’Antropologia a Catalunya. Va demanar-me que li dirigis la tesi.

Ayer, en la farmacia del pueblo, la esposa de un médico titular ya jubilado se quejaba de los problemas que le causaba que «las recetas de MUFACE»

Alla fine del decennio passato ebbi l’idea di un programma di televisione, di quelli che ho denominato Il sofà, un símbolo del nostro Dipartimento.

la Bonanova 47

Ahir a la nit, mentre fullejava Facebook, va apareixer una entrada del excel·lent blog Trenes y Tiempos que publica l’historiador del ferrocarril Angel Rivera.

Conocí a Josep Danón hace unos 45 años. Para un trabajo de curso durante mi formación en Antropología para Claudi Esteva, necesitaba bibliografía sobre folklore médico en España.

Fa seixanta anys – el juliol de 1956 – el meu pare ens va dur, en el Renault 4-4 fins a la Plaça de la Universitat. Un autobús Chausson, amb la seva baca, ens esperava.

Heliodoro Calatayud va ser el meu besavi. Va morir el 1934. Havia estat maquinista de la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España.

Una paret encimentada, una portalada de ferro de dos batents. S’obre a quarts de vuit.

Vaig coneixer en Joan Frigolé fa uns quaranta anys. He estat sempre una persona timida i, aleshores, un xicotet com jo coneixia uns companys que tenien uns quatre o cinc anys més que jo, peró que encara els veia com homenots, amb la mirada de l’estudiant àvid de conèixer.

El meu pare, Josep M. Comelles Calatayud (Cubells, 1921) va rodar en super8 una dotzena d’hores entre 1969 i una data no definida en que va abandonar el suport quimic pel video analógic.

Con Gamvik recorremos infatigablemente los cementerios de Europa y del mundo.

Durant quasi be un quart de segle “Mite, magia i religió” va ser una assignatura en diverses llicenciatures que va impartir e l’antropóleg  Joan Prat Carós a Barcelona i Tarragona.

Driebergen means, in Dutch language, three hills. It is difficult to see the hills in the surroundings of the resort where last Medical Anthropology at Home meeting was done.

El pasado mes se publicó en el prestigioso netlabel dedicado a las grabaciones de campo GreenField Recordings un trabajo en colaboración con mi padre, Josep M. Comelles.

Ayer no pude ir a la manifestación de la Diada y bien que lo siento. Razones profesionales me obligaron a viajar a Madrid.

Els vaig coneixer, l’estiu de 1968, a la platja de Cullera.

Era un encargo del Institut d’Estudis Vallencs Nos pidieron un libro conmemorativo de la trayectoria secular del Hospital de Valls.

Hace cuarenta años apareció en Ethnica mi primera publicación de Antropología. Este tipo de cosas producen un cierto vértigo

Victor Erice a El espíritu de la colmena (1972 ) mostrava una Ana Torrent molt nena, somniant i jugant amb el monstre de Frankenstein.

Del Cabo de Gata a Tromsö se extiende Europa. Hasta cierto punto. En El Nord que Josep Pla publicó hacia 1925, afirmaba que más allá de Trondheim (a unos 1000 kms al Sur de Narvik) terminaba Europa.

El 9 de Juliol de 1991, a un quart de cinc de la tarda, Euridice va perdre la pell en un lloc de l’Alcarria.

De vez en cuando sucede. Yolanda Bodoque encuentra en la actual catalogación del Arxiu d’Etnografia de Catalunya, un par de videos Betacam que se grabaron durante las primeras Jornadas de Antropología de la Medicina en 1982.

Dejas el coche al pie de una ermita en un confín de Europa.

El 19 de maig de 2010 va inaugurar-se la nova seu de l’Arxiu d’Etnografia de Catalunya. Ho vam fundar en Joan Prat, el Juanjo Pujadas, La Dolors Comas, el Jordi Ferrus, la Serra París i jo mateix ara fa trenta anys.

Des de fa trenta anys, sé d’en Mba Owona. Es d’aquests prsonatges que formen part de la teva vida, de les converses amb els amics, d’exemples que fas servir a les classes però que no tenen una cara.

Mi segundo experimento de «paisaje sonoro» y «fonografía»lo rodé en una finca del Alentejo en Portugal en 2010.

Viajé a Oriente, por primera vez, en setiembre de 1996.

Un llibre de George Foster, un dels grans clàssics de l’Antropologia nord-americana, sobre les influències del galenisme dut pels metges espanyols a la medicina tradicional americana està dedicat a Julio Caro Baroja (1914-1995).

A mitjans dels anys cinquanta, quan els falangistes campaven amb el seu estil pinxo per la Ciutat de Barcelona, a Lluís Maria de Despujol i Ricart, de la nissaga dels Palmerola, Canonge de la Seu de Barcelona, Doctor en Dret Romà, Prelat Domèstic del Sant Pare i Capellà del Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña el Capítol

En 1934 el psiquiatra austriaco de origen sefardí, Jakob Levi Moreno, publicó Who Shall Survive? Foundations of Sociometry, Group Psychotherapy and Sociodrama. Beacon House Inc. (reed. 1978, 3 vols).

Desde la terraza del ático, mientras envejecemos, hemos discutido con la autora sobre la vida, la muerte o el más allá.

Hace pocos días, Claude Lévi-Strauss cumplió cien años en su apartamento del XVIème arrodissement, ni cerca ni lejos del piso en que Marcel Proust se ahogó en su propia sangre, mientras enfebrecidamente trataba de corregir las últimas pruebas de Le temps retrouvé.

Vaig aprendre a escriure en francès. Jo tenia quatre anys i en la Barcelona de la postguerra, la meva família, baixa menestralia i classe obrera procedents d’una cultura republicana i laica van enviar-me al Liceu Francès.

En 1925 Josep Pla cruzó el Báltico de vuelta a casa tras un periplo por Escandinavia. Navegó primero de Oslo a Trondheim. Fue consciente que la vieja Nidaros era el confín de una Europa que parecía terminar allí.