Victor Erice a El espíritu de la colmena (1972 ) mostrava una Ana Torrent molt nena, somniant i jugant amb el monstre de Frankenstein. Alguna crítica de la pel·licula, potser a Le Monde, s’intitulava Frankenstein contre Franco. Per Ana, en una meseta castellana que només el malaguanyat Luis Cuadrado va saber filmar, la quimera era una forma de fugir, màgicament de les tristors del món real, un món en el qual durant dues, tres o quatre dècades molts esperavem, un any i després un altre que algún dia sortiria el sol però aquest no eixia mai. Sisa va escriure Qualsevol nit pot sortir el sol al mateix temps que Erice rodà la pel·licula. Hi ha entre tots dos una diferència d’edat que marca. Erice deu rondar els vuitanta i Sisa i jo passem de llarg dels setanta. El món de la nostra adolescència no fou el mateix – el de Erice fou encara pitjor – i les dues lectures, la d’ell més opressiva, i la nostra no podien ser la mateixa. Sisa i jo compartim, probablement, que de nit podia sortir el sol. Et tancaves a la teva cambra, si convenia tapaves el sota de la porta perque no n’eixís la llum, Nen si llegeixes massa et tornaràs cec, obries la página del tebeo o del llibre de la colección Cadete, els de la colección Historias, o els contes de Guillermo, o Beau Geste en les novel·les de Editorial Juventud, Editorial Molino o els llibres de Salgari o de Juli Verne , i la tristor, la por la sordidesa i la misèria desapareixien, travessaves la pàgina de paper et converties en caràcters de Garamond 10 fins que clucaves els ulls, mirant de tancar la llum i continuaves, en Cinemascope y pantalla panoràmica la festa que permetia fer de les tristors fum, amb els nostres amics invisibles que havien entrat pels nostres ulls i ara en feien companyia en els nostres somnis.

Fa anys Sisa va actuar a l’Aula Magna del Campus de Catalunya de la URV. Aci en teniu les imatges