Susan, qui dort son sommeil sous une humble pelouse,
Nous devrions pourtant te porter quelques fleurs.
Les morts, les pauvres morts, ont de grandes douleurs,
Et quand Octobre souffle, émondeur des vieux arbres,
Son vent mélancolique à l’entour de leurs marbres,
Certes, ils doivent trouver les vivants bien ingrats

Que pourrais-je répondre à cette âme pieuse,
Voyant tomber des pleurs de sa paupière creuse

(Charles Baudelaire, «La servante au grand cœur», Les fleurs du mal)

Susan DiGiacomo

Vaig saber de la Susan DiGiacomo a principi dels vuitanta. Me la va presentar en Jesús de Miguel que ja m’havia parlat abans d’ella. La vaig conèixer al Passeig de la Bonanova 47, al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona en una d’aquelles trobades on en Jesús aplegava a una colla de joves i de no tan joves, la major part dels quals hem fet després una carrera en les ciències sociosanitàries. Menuda, bufona, vestida amb una faldilla llarga, els cabells llisos, riallera.

Susan DiGiacomo, circa 1980

Venia de Harvard i això, pels qui començàvem a pensar en l’antropologia mèdica, era com si ens anomenessin l’Olimp en temps d’Odisseu. Vam mantenir després una relació intermitent, cartes que deuen romandre al meu arxiu, contactes esporàdics, la seva participació en algun monogràfic. El 1990 va proposar-me traduir un text meu sobre les polítiques públiques de salut mental a Catalunya en temps de la Mancomunitat. Va ser el principi d’una extraordinària relació, personal, literària i política. No fa massa deia, en un curs, com aquesta traducció fou per ella important per la construcció de la seva segona identitat catalana. Aleshores ja era un referent internacional pels seus textos fundacionals de l’antropologia mèdica i de les auto-etnografies com a tècnica narrativa etnogràfica. Les desgracies que vam viure amb una dècada de distància ens van convertir en dues ànimes bessones. Tan bessones que el 1999, va escriure – no goso dir traduir perquè seria no fer-li honor – , la versió anglesa de la meva revisió del mite d’Orfeu i Euridice ambientada en un servei de cremats. La seva versió, poètica i literària, desborda el que hom pot esperar d’una traducció. Es d’una bellesa extrema. Ho puc comprendre perquè el viatge d’Eurídice als inferns ella ja l’havia fet una dècada abans i se’n havia sortit. Plegats vam comprendre que el mite ens amagava quelcom. Al mite, Eurídice eixia de l’infern per morir davant la mirada desesperada d’Orfeu. Tots dos ens adonàvem que el mite de la mort d’Euridice – la Marta Allué i ella mateixa – , era de la que havia entrat al infern i que ja no podia sobreviure. Però, hi ha una altra Eurídice, que el mite no explica i que fou la de dues dones que havien eixit de les tenebres per assumir una nova identitat.

Des que va instal·lar-se a Barcelona vam compartir moltes coses fins que, finalment va obrir-se la possibilitat de que vingués a treballar a la URV. Després del ritual dels exercicis, vaig dur-la a la estació. Abans de baixar del cotxe, va mirar-me fixament i va dir-me, amb veu baixa, abans d’acomiadar-nos: «sense tu no hauria estat ací».

Susan DiGiacomo & Xavier Allué a la URV

Segurament exagerava però era la primera vegada que assolia una feina acadèmica estable i que no havia d’anar amunt i avall donant classes per aquí i per allà, una de les conseqüencies a la que l’havia conduit la seva lluita contra la malatia que la va atacar en plena joventut. A Tarragona, malgrat la seva fràgil salut de ferro, ha estat una professora exemplar, culta i erudita, el tipus de professor anglo-saxó que sovint sorprenia als estudiants per la seva manera d’organitzar la feina i de fer-los treballar. Tenia fans incondicionals i altres que no tant.

Susan DiGiacomo & Josep Canals a la URV 2013

Els anys passaren i poc abans  de jubilar-me vam compartir amb ella i la Serena Brigidi dos cursos inoblidables al Màster d’Antropologia mèdicai Salut Internacional. Era un curs sobre etnografia, però va esdevenir un concertant en veu alta entre tres persones que enteniem la escriptura etnogràfica sempre associada a una confessió personal. Per la Susan la etnografia s’havia imbricat en la seva vida, i la va dur a conciliar l’activisme polític, la consciencia civil i la reflexió acadèmica.

Susan DiGiacomo, activista 2016

A finals del 2018, vam publicar un darrer capitol de llibre plegats. Era una revisió del concepte de diagnosi i de les cataegories de diagnosi, quelcom impossible de fer amb qualsevol altra persona, pel seu compromís personal i intel·lectual. Poques setmanes més tard, abans de Nadal vaig anar a la URV per acomiadar-me d’ella, com feia sempre, durant més d’una dècada, abans que agafés l’avió que la duria al que no sabiem seria el seu darrer destí. Vam parlar de l’Oriol Pi Sunyer, el seu marit, de cavalls, del panorama polític.

Susan i els cavalls, imatge de la seva vocació d’amazona

Ens vam acomiadar amb un: «Fins a finals de Gener!». El 26 de febrer vaig rebre un seu missatge, no particularment dramàtic, sobre els seus problemes cardíacs. No semblava inquietant mes enllà del risc de les coses del cor quan tens una edat. Vaig explicar-li batalletes i com m’havia embolicat amb la candidatura de la CUP del meu poble.  La nostra correspondència va continuar,

Estimat Commie: Sí que me’n recordo de la teva participació en la candidatura de la CUP. Els vídeos em semblen un projecte fantàstic. Ara estic reformulant un panel al congrés de traductors al qual és possible que no pugui assistir; jo havia de fer la ponència inicial per encetar el debat, i vull que el panel continuï sent viable sense la meva presència. Però quan acabi això em miraré els vídeos. L’oblit temporal ajuda, i el contacte amb la nostra estimada terra també (1 d’abril de 2019).

Estimat Commie (Butlleti Mèdic): Divendres al Massachusetts General Hospital vaig conèixer tot l’equip: l’oncòleg, la radiòloga, i el cirurgià. L’equip de metges m’inspira molta confiança. Són relativament joves i estan molt al dia; també transmeten compassió i comprensió de les meves circumstàncies: estic a 2 hores d’autopista de l’hospital, i a més hi ha l’Oriol. Estan disposats a fer qualsevol modificació d’horaris per fer que la meva vida sigui més fàcil. Estic en molt bones mans (15 d’abril de 2019)

Estimat Commie (Butlletí Mèdic): Intentaré anar als oficis de Setmana Santa, malgrat el dolor. L’any 84, el de la recaiguda, vaig rebre la mala notícia Dijous Sant, i des d’aleshores no he viscut aquesta part del calendari litúrgic com abans. Vaig entendre, de cop, el que va viure Jesús a Getsemaní: era un home jove de la meva edat, 33 anys, que sabia exactament la tortura i la mort que l’esperava. Agenollat, rodejat pels homes que més l’estimaven però que estaven tots dormint, impotents per parar el que estava a punt de passar. Suant sang, pregant desesperadament per l’alliberament o la gràcia, el que arribés primer. Jo era ell, i ell era jo. A partir d’aquesta visió de l’Evangeli com una obra mestra de psicologia humana, una nova manera de viure el cristianisme (18 d’Abril de 2019).

She was dying i tots dos ho sabíem. M’havia precipitat dies abans als diccionaris mèdics i no en tenia dubtes. He vist morir massa gent. Uns dies després, era Divendres Sant i tenia previst anar al Via Crucis a la Selva del Camp. Volia rodar unes imatges. Es un ritual religiós i civil, que te molt que veure amb la identitat local. Una desfilada seriosa, silenciosa, només trencada pels càntics i el remor de les passes de la gent pujant al calvari. Jo havia de ser ella. Mai m’havia dit que era catòlica practicant. El recorregut va ser emocionant i la seva presencia absoluta. No he gosat encara editar les imatges

Molt estimat Commie: (Butlleti mèdic) Us felicito els 101 vots a Creixell! És un bon resultat i espero que ens portin una mica més a prop de la fita. I et noto molt a prop. Missatges com aquest — et tinc molt a prop — m’emocionen. La Catherine em llegeix els teus missatge i és com si et tingués aquí al meu costat. El miracle és aquí, en aquest moment de connexió. Tu formes part de la meva pinya, i la pinya no distingeix entre creients i no creients (29 de Maig).

Ja no podria escriure. Rebiem les noticies mercès a Caring Bridge on la seva familia i amics d’Amèrica anotaven diariament el seu curs i on, si voleu, trobareu un extraordinari catàleg de fotos. A Barcelona, vam acomiadar-nos d’ella en una petita cerimònia civil en un entorn religiós. Segur que hi era.

Un cœur tendre qui hait, le néant vaste et noir
Du passé lumineux recueille tout vestige!
Le soleil s’est noyé dans son sang qui se fige
Ton souvenir en moi luit comme un ostensoir

(Charles Baudelaire, Harmonie su soir, Les Fleurs du Mal

Un parell d’anysn després, amb la pandèmia al mig vaig pensar molt en ella. Amb la Lina Masana vam decidir oferir-li un d’aquests «sofàs» que trobareu en altres posts del blog. El vam estrenar en una jornada d’homenatge póstum a la sala d’actes del Campus Catalunya:

http://