A Pere Ribera, mestre

Una paret encimentada, una portalada de ferro de dos batents. S’obre a quarts de vuit. Centenars de teenagers entren a un pati gris, amb uns quants arbres raquítics. Al fons, a la dreta, l’escala dels serveis sanitaris. A l’esquerra, un edifici alt, ocre, deslluit pel temps. Una inscripció mig esborrada en tipografia alemanya. Corredisses amb les carteres a terra, crits dels mes joves. Ganàpies de setze anys que semblen homenots amb vestit, camisa i corbata. Nanos amb pantalons curts de vores, hivern i estiu, amb els genolls apanallonats pel fred, amb medalles de mercromina. La campana. Onze «filas de a dos». Quatre pels grups de primer a quart de la «Sección bachillerato» del Lycée Français Collège International de Barcelona. Tres pels «grans» de cinquè a Preu de via única. Roda A i Roda B, Puigmal A i Puigmal B, una letania de llocs de la geografia catalana i de les Illes que foren els nostres signes d’identitat durant set anys. Vaig arribar-hi el 1959, el primer d’octubre perque la «Sección» va regir-se sempre pel calendari escolar de la République. Sota les ordres del Sr. Orfila, una mena de sergent major, les columnes en silenci avancen cap a una porta ampla que desemboca en una escala inmensa que es perd en un sostre que mira el cel, sense fi.

El silenci sord d’un caminar de goma, lent, pausat. Cops de colze, empentes, olor a «bocadillo» embolicat en La Vanguardia española o el Ciero – Ciero, Prensa y Tele/eXpres! – , remor de passes, remor de nens. Un silenci total, absolut, davalla les escales. Mirem amunt. Ell. Agafat amb dues mans a la barana del quart pis, vestit gris, de vegades creuat, no massa alt, mirada severa, sense barba. Pere Ribera. De nou un silenci de caminar de goma. Primer pis, segon, tercer pis, llambregada a la vitrina de fusta amb la col·lecció d’animalons dissecats, potser pel taxidermista de la Plaça Reial. Amagava darrera el laboratori de física amb el seu panell elèctric Siemens und Halske que habia sobreviscut a la Deutsche Schule originaria, una extraordinaria peça de museu. Els animals ens miren amb els ulls de vidre. El silenci de goma arriba al quart pis. Uns a l’esquerra, cap un passadis infinit que sembla d’un altre segle on es perden les nostres passes, altres els més grans, «els escollits» a la dreta, en front del despatx «del Ribera». Agun dia hi arribarem. Tots, amb davantal blau com una blusa de pintor. Horrorós.

Ell separa les mans de la barana, gira, camina cap al passadis de la dreta, pel terra folrat de suro, quasi levitant, obre la porta del despatx, entra i la tanca. El remor del passadís inmens amb una decoració d’un altre segle augmenta. Entrem a les classes. El passadís entra en letargia fins l’hora del pati.

El despatx del director al «Lyicé» mirava al nord-oest, al Tibidabo. El recordo fosc, silenciós. Hi entraves poc sovint sempre amb una barreja de por, de respecte.

Per un vailet amb nou anys que arribava a una «col·legi de grans», on les estudiants de preu semblaven homenots, l’edifici teutònic del carrer Moyá era un xoc, quasi be com l’internat en que tancaren al jove Toërless, la escuela de suboficiales de la Armada on vaig fer la «mili» o el manicomi de la Santa Creu, els espais on van estavellarse, com onades en una roca deserta, les meves aventis imaginades d’adolescent. Edificis d’un altre segle, on els passadissos, els sostres, les escales, la decoració espartana et sotmeten, com en el manicomi, a una experiència moral. Hi vaig viure sis anys, sis cursos, amb records agredolços, d’odis i d’amors, de pors i de timideses quan fas la transició cap a una adolescència que al arribar a la Universitat amb setze anys no saps que encara no s’havia acabat. «L’amer visage de mon passé».

L’edifici de Moyá, amb l’entrada pel carrer Tuset, als temps d’un Tuset Street que contemples encara fascinat, des de la llunyania que permet l’edat, va fer-se un lloc en les meves «geografies sentimentals», fou un espai determinant, decisiu, poblat de personatges. Amalia Tineo, Palmitjavila, Carme Olivé, Montserrat Kirchner, Jacint Nadal, Alicia Rovira, Jordi Sarsanedes – el «sarsa» -, Francesc Gomà que vas teixint en la memória. A poques setmanes de la meva jubilació sé que foren claus en la teva vida i ho són en la meva personal, professional i académica. I ell, Pere Ribera.

Malgrat la distància, el temps i la pérdua es fa present, com en un somni, quan et preguntes si fas o has fet be les coses. Què li semblaria el que he fet? Vaig dedicar-li, amb emoció, els dos llibres més personals de la meva vida. Era un deute sentimental amb mi mateix. El primer el va rebre, ho va agraïr en una epístola i va afegir – no sense ironía – , que el tenía amb alguns altres dels seus deixebles. El segon em temo que ja no va llegir-lo.

Fins a cinquè de batxillerat, la imatge del Pere Ribera era llunyana. Imposava la seva mirada lluenta, incisiva, t’amagaves darrera els companys per fer-te fonedís en les poques ocasions que tenies una relació sempre molt formal amb ell. Peró el descobriment és produia a sisè – Història del Arte – i a Preu – Historia moderna y contemporánea , el llibre de text del qual era «el Reglà, Jover, Seco» que conservo acuradament a la meva biblioteca. A sisè i setè era extraordinari. Erem les ninetes dels seus ulls. Vaig ser, no se massa perque – sempre vaig ser un desatre en matemàtiques-, en un grup on la majoria esdevingueren científics, un dels disset «elegits» pel Preu. Vam traslladar-nos a un edifici nou, a Pedralbes, i ens va atorgar una classe amb dues parets amb finestrals enormes al voltant d’una taula com la del Sant Sopar.

El segon per la esquerra de la segona fila mira a terra. No riu. Imatges de la nostra adolescència que el temps ha anat aclarint – els enyorats Joaquim Mulà i Jaume Olivé – pero que semblen mirar al futur. Els «escollits» com va contar-me la Rosa Sender, una altra de les seves alumnes. En les seves classes més que amb qualsevol altre dels «profes» vaig aprendre el que era un «mestre» en el sentit canònic de la paraula. Va posar el llistó tan amunt que alguns l’han igualat peró cap l’ha superat.

La seva concepció de l’Art en la línia  de la Història social de l’art de Hauser o la de la historia al voltant de la escola dels Annales era apassionant. Enlluernava la manera com presentava els temes, amb un respecte monacal per part de l’audiència que, després, s’esbravava al pati. Va dir-me un dia: «per ser de lletres s’ha de ser molt bo». Si t’ho deia en Pere Ribera anaves a fer una carrera pràctica..! Es el que vaig fer! Peró he acabat a les arts i les humanitats per ell, si he mantingut determinades posicions teóriques en la meva producció ha estat per ell, per la manera com en aquelles classes extraordinaries partía d’un fet, la funcionalitat de l’arquitectura gòtica medieval, una funcionalitat per nosaltres probablement incomprensible pero que com la magdalena de Proust esdevenía el punt de partida per una disgressió fascinant, complexa pels móns de la cultura. En el meu món secret d’adolescent, tímid, amb unes ulleres de pasta esgarrifoses, els móns que obria em duien a llegir, llegir, llegir compulsivament, devorar els suplements mensuals de La Historia que sobrevive a Destino, o afanyar-me a anar al cinema una passió, que venia dels meus dotze anys i que un dia Pere Ribera va elevar al santoral.

– Vull que aneu al cinema. Heu de veure La Caza (Carlos Saura, 1964), Citizen Kane (Orson Welles, 1941) y Cenizas y Diamantes (Andrzej Wadja, 1964).

Tot aixó, el 1965 era «no apto» y segurament Wajda, 4R. Jo tenía quinze anys i ja era prou cinèfil per «colar»-m’hi. La caza vaig anar a veure-la a un matinal. El cinema pel mati tenia per mi dimensions màgiques. Entrar amb el sol, tancar-me a la fosca i eixir-ne amb una llum que cremava m’omplia d’emoció. La caza, Citizen Kane i un Wadja amb Zbygniew Zibulski mort en un abocador, actor i personatge fascinant que moriría realment mesos després s’inscriuen en les meves futures experiències cinematogràfiques com un punt de partida.

Les classes a Pedralbes, enmig d’un paisatge que ell mateix insistia que encara era el paisatge d’una ruralia al centre de la ciutat, de cara a les masies nobles que preservaven algunes palmeres esdevenien un espai convivial al voltamnt d’una taula que enyoro encara.

El 9 de març de 1966, la policia encerclaba el «liceu». Adolescents, no enteniem què passava al convent dels caputxins de Sarrià. Pere Ribera va arribar a classe. Neguitós. No va voler fer quasi comentaris. Ens va enviar a casa. Vaig marxar amb neguit. Uns mesos després vam acabar la High school sense togues ni birrets ni «fiesta de graduación». El Pere Ribera va atorgar-me un premi. Vaig recollir-lo emocionat. Per què m’haurà triat? El premi era un estudi sobre Delacroix que conservo com si l’hagués dedicat de la seva ma.

Barcelona, octubre de 1959 – Creixell (Tarragonès), abril de 2015