Un llibre de George Foster, un dels grans clàssics de l’Antropologia nord-americana, sobre les influències del galenisme dut pels metges espanyols a la medicina tradicional americana està dedicat a Julio Caro Baroja (1914-1995). Tots dos, en la trista i dissortada Espanya dels quaranta, feren un viatge mític en un Cadillac que Foster va fer venir dels Estats Units en vaixell, i del que sorgí una antropologia sobre Iberia conreada despres pels nord-americans i anglesos que van venir ací a fer les seves tesis, i sobre les quals va néixer la moderna antropologia espanyola.

Fa trenta anys, Don Julio no era un punt de referència per l’antropología neo-nata espanyola, be que hagués estat a Oxford i que hagués rebut una forta influencia de Durkheim, aquell «judiazo» con l’anomenava Ortega i Gasset. Als dos «pares fundadors», Claudi Esteva i Carmelo Lisón, crec que no els agradaba massa la seva distància sobre els models d’antropologia hegemònica clàssica: boasiana i malinowskiana que volien implantar ací.

Per la meva generació no era tant un antropòleg com un historiador social, a vegades un folklorista. No vam entendre, aleshores, el significat d’una trajectòria intelectual fascinant i que enllaça el darrer terç del segle XIX amb el segle XXI. Caro Baroja es va formar com antropòleg i arqueòleg amb Barandiarán y Aranzadi dins l’historicisme cultural alemany. Amb converses amb els meus col.legues italians els he assenyalat que fora possible traçar una espècie de vides paraleles pero per camins opposats amb l’altre gran de l’antropología sud-europea, el napolità Ernesto de Martino. Hom troba en tots dos la exquisidesa literaria, el plaer per l’analisi microhistòrica combinada amb l’etnografía, la curiositat per les cultures subalternes: els camperols del mezzogiorno, els moriscos o els jueus, personatges marginals del Segle d’Or, el foklore del camperolat. Pero entre Caro Baroja i De Martino hi ha una diferència de fons: el segon fou un gran militant dins el PCI i a partir de les revisions de Gramsci de l’historicisme cultural fou el fundador d’una antropología italiana universitària i marxista. Caro Baroja, en canvi, no va estar a la Universitat fins a la Transició i perquè van crear-l’hi una càtedra a la Universitat del País Basc. No va tenir mai deixebles, pero ha tingut molts deixebles perque a mesura que han passat els anys hem anat redescobrint sota l’obra del «historiador social» un dels mes brillants i avant-guardistes antropòlegs europeus.

En les discussions teòriques en antropologia hi ha una sorda i profunda recuperació de l’historicisme alemany tamisada per un conjunt d’obres i de personatges que desde escenaris diferents i des de opcions teòriques molt diverses enllacen tradicions. També Caro Baroja i De Martino. Pero a diferencia de De Martino, Caro Baroja no fou un intelectual compromès. Paradigma del universitari, la seva presència a les aules va ser tardana. Ho explica magistralment a la seva autobiografía, un retrat implacable, i impecable de tota una època, i en la qual hom troba una de les estampes més àcides de la miseria moral, intelectual i universitària del franquisme. Solter, misògin, Don Julio emergeix com un personatge volterià, com una encarnació en el segle XX del senyor de Bearn o del Príncep de Lampedusa que contempla des del seu casalot d’Itzea, escèptic, el periode horrible, patètic i fosc que li toca viure, protegit per un majordom. Lector empedernit, cuirós infatigable, dibuixant exquisit com ho mostren els seus quaderns de camp, amb Caro Baroja no mor únicament un personatge singular, mor una època, i potser també una forma de cultura liberal, burgesa, republicana, intrínsecament europea que omple quatre cents anys de la vida del Continent. D’ací un temps el record de Don Julio s’haurà esvait. Romandrà en mans d’alguns erudits, d’alguns estudiants que hauran, potser, de llegir la fotocopia d’una fotocopia d’unes quantes pàgines d’algun dels seus llibres. Espero que en aquest mirall trencat sapiguin trobar l’esperit d’una època, d’uns homes i d’una cultura que s’esvaeix irremediablement.

(Necrologia a El Punt de Tarragona revisada per la ocasió)