D’una manera molt improvisada vam decidir, l’Edu Comelles i jo anar a la processó de Divendres Sant. L’excusa era mostrar-la a una cosina. Confesso que m’agrada anar-hi amb parents i coneguts i errar lliurement pels carrers.

La processó és un esdeveniment singular dins la Ciutat, que mobilitza quasi be només a la «gent de Tarragona», o «a la gent de tota la vida». Fa fred en general i de tant en tant cau una tronada que obliga a suspendre el recorregut. A diferència de Santa Tecla o Sant Magí, les festes patronals de l’estiu on la presència de forasters és més evident, la processó de Divendres Sant, un acte tan religiós en base com els altres dos, te una dimensió més local, més privada. Les senyores de la part alta que baixen les cadires plegables al carrer, els convits a coca a casa d’amics abans de la processó.

Tot comença dejorn. Si el dia és assolellat trobareu a la recollida dels misteris, entre quarts de quatre i quarts de vuit a «tothom» passejant per la Plaça del Rei i els voltants. Després, més tard, apareixen els forasters que tendeixen a extingir-se ben aviat i queden els tarragonins fidels i els que com jo, ens agrada carrejar per la Part Alta d’ací cap allà, d’allà cap ací, en mig d’un paissatge sonor de tambors i de converses.

La processó de Tarragona recorre un cercle de carrers en una ciutat petita. Quan surten els armats de la Plaça del Rei són a l’entorn de les 7 de la tarde. La cua de la processó, amb les autoritats, el Batlle, els representants de l’autoritat i demés arrenca a l’entorn de quarts d’onze de la nit seguida per la banda de la Unió Musical de Tarragona. Quna encara no s’han esvait en el vent el so dels coures, el cap de la processó arriba de nou a la Plaça del Rei.

Els que no anem vestits de natzarens no formen part de la desfilada oficial, anem i venim. Cap a les nou fem estació en qualsevol del bars, per menjar alguna cosa, i beure alguna altra. Fa fred per Setmana Santa a Tarragona, i la humitat marina pot fer estralls. A les barres o a les taules convivim amb vestes i papus, malgrat que la desfilada tarragonina en mostra menys que altres processons. Desprès cal anar triant els escenaris: ara a la Plaça dels Pagesos, potser després al carrer Major o a la Baixada de la Misericórdia, perque no a l’arribada, i si anessim al carrer Merceria. La professó crea un cercle (màgic) dins la Part Alta i la càmera ull vol veure-la en el desordre que aixó significa, en la relació entre l’ordre, relatiu com podeu veure, de la teoria de misteris i penitents, i el desordre de la mirada etnogràfica i fonogràfica. Mirades confuses perque les imatges i els sons, els paisatges sonors, en una ciutat tan petita poden barrejar-se, fer-se mixtura. Ordre i desordre perque la processó en si mateixa te un component quasi be liquid que fa que desfili, pèro que mai acabi de desfilar com si d’una desfilada militar es tractés. En fi de comptes un cop retornats a la Plaça del Rei, els armats hauran de tornar endarrera per acompanyar l’estandard de la Cofradía de la Sang.

L’Edu Comelles i jo vam treballar cadascún per la seva banda en la seva fonografía i etnografia respectives. Mai hauria pensat que treballariem plegats en una cosa així. aig comprobar que la final van mirar i escoltar coses semblants però no exactament iguals. Per aixó la combinació d’etnografia i fonografía permet determinats jocs expressius. Després hem maleit no haver anat més del braç, o haver-nos proposat fer una peli en serio, amb un guió. Però penso que potser era millor no tenir guió previ, sino deixar-nos errar pels carrers i per les impressions. De més d’una hora de video i fonografia en queden vint-i-cinc minuts. No volia fer-ne un clip curt, és el que l’Edu sugeria. Una processó de quatre hores te un tempo i un ritme i no cal accelerar els ritmes que marquen els tambors i les bandes, els misteris i les espelmes, i els itineraris caótics que els tarragonins de tota la vida i nosaltres mateixos descrivim pels carrers de la ciutat.