Ahir a la nit, mentre fullejava Facebook, va apareixer una entrada del excel·lent blog Trenes y Tiempos que publica l’historiador del ferrocarril Angel Rivera. Molts sabeu de la meva afició als trens i davant la meva sorpresa la persona que està dempeus, davant del fogoner, agafat a la barana de la Borsig 130 de la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, a la placa giratoria del diposit de tracció de Lleidan és amb un 95% de posibilitats el meu besavi Heliodoro Calatayud Torno  (Rafelguaraf, Ribera Alta c.1860- Barcelona 1934). Goso a dir que la foto te que veure amb l’arribada d’aquestes noves màquines el 1908, quan el Senyor Calatayud devia tenir uns 45-50 anys.

Puc identificar-lo perque, durant mes de quatre dècades, el seu retrat a l’oli, pintat pel seu fill, Heliodoro Calatayud Espinós (Valladolid Campo Grande 1892-Cornellà de Llobregat 1959), enginyer de la Barcelona Traction i més tard de FECSA, presidia el passadís de casa dels meus pares a Barcelona. El retrat el mostra amb un posat sever, com el de la foto, amb barba i bigoti i probablement el meu oncle «Dorín» – aixi signava les seues excel·lents pintures – , el va pintar entre entre 1910 i 1920, al mateix temps o una mica més tard que la fotografia.

El senyor Calatayud, vivia a Lleida, a una casa obrera a 100 ms de la estació, al cantó del riu Segre. Era un maquinista experimentat, una autoritat entre els companys, en el Diposit de Tracció de Lleida, un nus ferroviari molt important. Les línies del Norte, per Saragossa-Arrabal, anaven fins a Miranda de Ebro, per Reus-Avinguda a València-Estació del Nord i Xàtiva i a l’est cap a Manresa, Barcelona-Nord i Sant Joan de les Abadesses.

El senyor Calatayud va casar-se amb Joaquima Espinós (Benilloba, Comtat c.1860- Barcewlon, 1946 ), i la parella va seguir les incidències itinerants dels ferroviaris de la època. Diuen que ella va tenir vint-i-un embaraços dels quals van sobreviure els quatre darrers: Heliodoro, Josefina (Valladolid Campo Grande 1894- Barcelona 1996), Matilde (Barcelona, Sant Andreu Arenal 1896-Barcelona 1946) casada amb el cap d’interventors de la 5ª Zona de RENFE després de la Guerra – el senyor Justo Sureda – , i, el més petit de tots Joaquim (Lleida 1898-Barcelona 1986).

La meva avia Josefina i el meu oncle Joaquim foren contadors extraordinaris i parlaven molt del seu pare, al que es dirigiren fins a la seva mort de vosté i en castellà. La meva avia l’idealitzava doncs, segons ella, els ferroviaris eren, amb els tipògrafs, «l’aristocracia de la classe obrera». En Joaquim – sempre vaig dir-li «Tio Joaquin» – , malgrat que sempre parlavem en català, tenia una ironia socarrona i faceciosa i desmitificava les històries que contava sa germana que s’empipava.

El seu pare, des del dipòsit de Lleida, conduia trens fins a Barcelona-Estació del Nord i a Sant Joan de les Abadesses. També feia serveis a Reus i València. Els seus dos fills parlaven de la seva enorme professionalitat, de la seva obsessió perque, al plegar del servei, les «seves» locomotores estiguessin impecables, netes i polides. Cridava la atenció, des de la seva auctòritas de veterà, als mes joves davant la desidia al marxar a casa. Per aixó, al diposit de Lleida era qui estrenava les noves locomotores. La meva avia no recordava les 130 Borsig – d’aci la meva sorpresa d’avui al veure la foto – , si les 230 Henschel, les 900 del Nord, una de les locomotores de vapor mes boniques de finals del XIX.

El senyor Calatayud fou un sindicalista, afiliat a la UGT. Sabia de la duresa de la vida dels treballadors subalterns, fogoners, guardafrens, guarda-agulles i factors. Sempre tenia una briqueta que li sobrava, era un maquinista molt expert per estalviar el carbó que la companyia pautava per cada viatges. Les briquetes que li sobraven les oferia a les guardeses dels passos a nivell i al que romanien a les casilles dels guarda-agulles per alimentar les estufes en les llargues nits d’hivern als límits entre la Segarra i el Bages. Linia dura en la que les 130 havien de patir, mes que les 230, les rampes de Manresa a Sant Guim. Per aixó duia revolver, deia la meva avia que en ple hivern, panteixant la màquina en mig de la neu i la boira els llops afamats rondàven la via mentre el maquinista obria el regulador a tope i llençava sorra a la via per no patinar.

Les imatges que romanen del meu besavi eren, fins avui, dues. Una es l’imponent retrat a l’oli del passadis, que ens mirava quan anavem, la meva germaneta i jo, amunt i avall, morts de por, pel passadís de casa. L’altra és una fotografía, probablement feta durant la República, poc temps abans del seu traspàs. El vell sindicalista es lamentava de les limitacions de la República que havia estat el somni de la seva vida en temps del Bienni Negre. Deien, però, que a vegades votava al Partido Republicano Radical de Don Alejandro Lerroux i és clar parlava castellà a casa malgrat que tots els seus fills parlaven valencià. Podeu comprendre com el meu català avalencianat és el fruit de les històries que la Josefina i el Joaquin ens explicaven quan el crepúscul enfosquia la casa a la Barcelona del franquisme.

Joaquim Calatayud Espinós el 1958

Els dos fills eren republicans dels de abans… i per aixó la nostra educació sentimental va fer-se de relats que, setmana a setmana, ens parlaven de la Setmana Tràgica, de la construcció del embassament de Camarasa, de la Barcelona dels anys vint, de la Lleida i Valencia entre 1900 i 1917. De mes grans, adolescents, de la vida sicalíptica de la Barcelona d’abans de la Guerra, de la Revolució, de la Guerra, dels Fets de Maig vists des de les tres xemeneis per un mecànic , i més tard de les polítiques sindicals de Girón de Velasco que van dur Joaquim a la jubilació forçosa el 1960 Potser per aixó explicava que, al començar la vaga de la Canadiense el 1917, el senyor Calatayud que era el cap de maquinistes del Diposit de Tracció de Lleida i conduia «un mixto» de Tarragona a Lleida va mirar el seu rellotge penjat al costat del regulador de tracció. Un rellotje de butxaca, cromat gens luxuos, que va heredar el seu fill petit. El senyor Calatayud va esperar que marqués l’hora del començament de la vaga. A l’hora en punt va dir al fogoner que apagues el forn, va ordenar amb el xiulet de vapor als guardafrens que apretessin els frens dels vagons que arrossegava i deturà la màquina. Amb el vapor que quedava, va purgar la caldera i feu un darrer llarg xiulet en mig del paisatge d’oliveres i ametllers. Com a la fotografía, va posar les mans a la barana de la máquina, va mirar l’horitzo. Tots els treballadors van baixar del tren.

El van acomiadar.