«La llum del Silenci. El sofà amb Ethel Martí» significa una d’inflexió en la serie de documentals produits sota el genèric «El sofà».

El sofà es un simbol del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgil a Tarragona des de fa dècades. Amb reminiscències freudianes, el documental vol evocar visualment, a partir d’una entrevista, el món d’un personatge i la manera com forma part també de la meva vida. He dit moltes vegades que no podria produir un «sofà» per encarrec .

La protagonista de La Llum del silenci és Ethel Marti (Tarragona, 1943) una artista plàstica tarragonina. Ni és metge ni científica social, ni candidata a cap elecció que han estat els personatges que l’han precedit a la serie «El sofa amb». Trobareu els altres vuit en aquest blog o al canal Capgirem Creixell a Youtube.

Arran d’una exposició antológica de l’Ethel Martí al Port de Tarragona el 2016, vaig rodar un primer document visual sobre la exposició. Era un experiment, en la mesura que, era la primera vegada que m’havia de confrontar amb el color com a base i eina narrativa, com l’element estructurador del relat. Aquell documental, també amb música original d’Edu Comelles, va incitar-me a ampliar l’esfera de l’etnografia visual que havia abordat fins aleshores. Es molt diferent treballar sobre metges, historiadors o antropòlegs que fer-ho sobre una artista. El problema a resoldre visualment és la seva «representació» en el seu món privat, clos, impermeable a les mirades tant diferent del món acadèmic dels altres sofas…. Es en aquesta relació entre un espai reduit, complex, farcit d’objectes on ella construeix el seu art, la seva representació dels altres, la seva reprersentació d’ella mateixa. Ethel Martí construeix el seu mon propi, riquíssim en color, des del silenci dels objectes que l’envolten i d’una narrativa pictòrica complexa: des del retrat fins al paisatge, a partir de la representació dels objectes que ella mateixa col·lecciona i que formen un cos amb ella mateixa. En els temps de les videoconferències els academics apareixen sempre frontalitzats amb prestatgeries darrera seu plenes de llibres. El relat visual és una cara i un decorat com el d’un teatre a l’italiana. El cos d’Ethel Marti en canvi desborda els seus límits fisics, la seva corporalitat per inscriure’s en un paisatge objectual el significat del qual ella ha anat construint amb el temps. Cada objecte forma part d’una lógica narrativa com el vestit de roba, les sabates i el pentinat configuren la nostra identitat.

Per un etnógraf visual, per un antropóleg, el guió que Manolo Allué va escriure pel catàleg d’una exposició recent de la seva obra, posava de relleu la reflexivitat, el significat ambigu del retrat com a forma autorreferencial d’expressió. Per aixó la representació visual dels objectes, la seva recreació, o les sèries de retrats no poden entendre’s en els canons del realisme convencional, ni tan sols de l’expressionisme, sino com una forma de descriure i interpretar un món profundament personal.