En 2016, la tarragonina Ethel Martí Estrada amb una llarga carrera pictòrica amb incursions en l’escultura i en instal·lacions, va exhibir en una exposició amb molts elements antológics, una part de la seva carrera com a artista plástica. El lloc, un tinglado antic del Port de Tarragona, un espai que ha estat el locus d’algunes molt importants exposicions a la ciutat, es particularmente agradable i els comissaris de l’exposició van fer una feina particularment agraïda. Una feina que posa en relleu les característiques de l’obra de l’artista, no la menor un particular us dels colors.

Dins la meva formació com documentalista, fa un lustre em deleia per la possibilitat d’experimentar llenguatges visuals que no fossin estrictament etnogràfics, com es el cas. Peró, a la vegada tampoc volia deixar de banda la meva subjectivitat per establir un diàleg entre ella i la seva pintura i les imatges que volia recollir. Vaig deixar-me anar i el resultat em va semblar aleshores correcte. Cinc anys mes tard he remasteritzat el video mestre, l’he reeditat (pero no massa), eliminant plans de public i centrant el document en l’obra i l’espai.. La banda sonora es la que Ethel Martí i Edu Comelles van preveure que sones a la exposició. L’he rescatada ara. Sento que hi ha un joc a tres bandes entre pintura, imatges i so que dona fluidesa a la deriva que aquest document representa. Aquesta aportaciones va ser el pròlegómenos del Sofà amb Ethel Marti que trobareu en aquest mateix blog.