Des de fa trenta anys, sé d’en Mba Owona. Es d’aquests prsonatges que formen part de la teva vida, de les converses amb els amics, d’exemples que fas servir a les classes però que no tenen una cara. Poden ser personatges que viuen entre els límits de la ficció i de la realitat ficcional amb les que construïm les nostres vides. La setmana passada doncs, després d’una invitació d’en Lluis, vaig decidir, no sense certs dubtes anar a Barcelona. En Lluís m’havia parlat ocasionalment del Ricardo Iscar, del documental que preparava i n’havien vist uns bocins al CSIC el dia que en Lluis va presentar el seu Sistema Mèdic dels Evuzok. Les imatges eren interessants, però un teaser de deu minuts, amb els llums encesos… Sentía al Lluís content pel documental però a la vegada… potser amoinat.

A la porta del Verdi Park hi havia una gernació. Everybody there. No va extranyar-me. Jo mateix m’havia vestit ad hoc. Sahariana i pantalons tapioqueros, res de cvestit i corbata. En Lluis amb un sueter de punt blanc, els cabells al vent. Entrem. La presentació. El millor regal de la seva vida diu en Lluís. Els llums s’apaguen i la nit ve. El próleg, un conte sobre els origens de l’evu amb unes imatges de nit, oníriques, després en l’ombra del cinema, les imatges i els homes i les dones et duen a una realitat que m’envoltava, amb un registre realista però que no podía desprendre de les narratives d’en Lluis dels darrers trenta anys. La Nsola d’Iscar, és la Nsola que havien llegit? Crec que si és la de Iscar i la que haviem llegit i malgrat els elements de «modernitat» que apareixen ací o allá, i no el menor un transistor dels anys seixanta amb que Mba Owona escolta música, em vaig sentir transportat a un món fora del món defensat per les fulles dels arbres inmensos que tanquen l’horitzon, on les dones treballen com Sísif per fer un embassament que els rendirà uns peixos escadussers, on la vida discorre lenta, plàcidament, amb un ritme que creïem que no pot existir arreu. I al mig de tot el personatge, fascinant, al que al final podem posar-hi cara, filòsof ocasional, amb el punt d’ironia i distància que dona haver viscut i haver sapigut viure. I la pluja, i els arbres, i els sons i els silencis. Hi ha la Nsola de Mab Owona, d’en Lluís Mallart, al Verdi era la Nsola del Commie. Literària, imaginada a partir de la bellísima prosa d’en Lluís i que en Iscar havia sapigut transmetre amb el punt just de rousseaunisme, amb el punt necessari per transmetre el que una etnografia clàssica representava. Em vaig deixar dur, o vaig quedar pris com deia la Favret-Saada, perque amb el cinema i amb certes etnografies clàssiques m’importa menys el contingut etnogràfic que la capacitat de submergir-me en el text cinematogràfic o etnogràfic. Per mi que quan viatjo somnio, de tal manera que el viatge esdevé un parèntesi entre dues experiències oníriques, la sessió del Verdi el Juny del 2010 s’associa a l’experiència de Kwaidan, al Savoy fa quaranta anys, o amb Aguirre. I finalment, el ritual. Iscar enten molt be la relació entre ritual i teatralitat, o cinematograficitat, en fi de comptes un ritual és un jeu d’acteur, a play i enten molt be com el lenguatge cinematogràfic pot mostrar el que la escriptura no pot dir, més que sortint i distanciant-se del jeu. Rouch a les Maîtres Fous se’n sortia prou be, el documental sobre el tarantisme de De Martino no. Iscar reforça les dimensions teatrals del ritual perque el propi Mba Owona fa l’exercici de distancia que cal, no sense ironia, del seu ritual i del seu significat. Potser per aixó un dels que toquen el tambor porta una samarreta del Barça.