Els vaig coneixer, l’estiu de 1968, a la platja de Cullera. Als pares, a la Marisa, al Santiago, al Juan Antonio i a la Isabel que era una nena. Els nois eren encara quasi pubers. Amb Marisa, la meva germana i una amiga seva, francesa, recorriem en un Renault Quatre la serra d’Albaida, Alcoi descobrint un món desconegut que pots abordar quan tens un cotxe i ets un tardo-adolescent. Després, durant un parell de dècades ens vam veure sovint, peró les atzaigades de la vida van enlentir els contactes. El 2007, quan els fets de Fago, feia anys que no havia vist a la Marisa. Per les extranyes desconnexions de la memòria quan la història del assassinat va esclatar mai vaig pensar que Mainar fos Santiago Mainar el germà de Juan Antonio, amb el que vaig conviure tres anys a Barcelona. Mainar es relativament frequent a l’Aragó i la darrera cosa que se t’acut amb els faits divers és que fos ell el que les televisions reflectien difícil de reconeixer trenta anys després. Més encara perque de temps ença em fa fàstic l’espectacle delirant de les cadenes privades de la Espanya cañí en temes judicials, amb l’antecedent hal·lucinant del cas de les nenes d’Alcàsser L’inculpat de Fago no podia ser Santiago. No encaixaba. Un kumbayà que se n’havia anat al Pirineu com feien altres coneguts meus aragonesos fugint d’una Saragossa cada cop més inhumana.

Passaren els anys. Fa un parell de mesos arran de la publicació d’aquest llibre descobreixo que si, són els meus amics de la platja de Cullera. Carles Porta escriu una fascinant crónica dels fets, complexa, rica de matisos, un treball d’observació participant modèlic que és capaç de reflectir el patiment individual, l’articulació amb un contexte de reminiscències kafkianes i que, pel fet que els actors han format part de la teva vida no pot deixar-te indiferent. Una etnografia densa – densísima – feta per un periodista que ens ensenya als antropólegs com escriure-la. Després de coneixer Marisa i Santiago, i Juan Antoni i Isabel, la sensació de que Santiago ha estat la víctima i no el botxi d’una situació kafkiana, incomprensible pròpia d’un contexte jurídic, polític i ideològic propi de l’Espanya, ací no cañí, sino negra, negríssima.