Primavera de 1975. Paris. Barri Llatí. Un vell cinema de gènere. Estic veient “Z” de Costa-Gavras. No he pogut veure-la abans. El cinema és ple de gent. Olor a pana i a patxulí. Barbes, cabells llargs, senallons i sandàlies. El jutge, Jean-Louis Trintignant, ha convocat al general que ha fet assassinar un dissident polític. El general apareix per la porta del despatx. Uniforme kaki resplendent. Medalles. Moltes medalles. To agressiu. El gest violent del militar contrariat perque la policia judicial l’ha detingut. «Usted no sabe com quien está hablando». Trintignant, el jutge, mira de forma distreta, impassible, els papers sobre la taula. Tranquil, molt tranquil. — Nom, prénom, profession (cognom, nom, professió). Ho diu sense aixecar els ulls de la taula. El general és posa a cridar. — Nom, prénom, profession, sense aixecar el to de veu. El general no soporta la situació. Contesta el seu nom i la seva professió. L’inculpen. Està roig de furia. Crida. La policia judicial l’emmanilla i se l’endu. Aplaudim, aplaudim, aplaudim tot i que sabem que el general donarà un cop d’estat i el jutge haurà d’anar a l’exili. Ficció. Novembre de 1975. «Televisión Española» transmet l’enterrament de Franco. Sóc a casa. Sol. Miro les imatges en el mateix blanc i negre de La Batalla de Chile. El fèretre desfila. Darrera un general amb un uniforme gris resplendent. Medalles. Moltes medalles. To arrogant, desafiant. Està sol al mig del pati del «Valle dels Caídos». Avança arrogant. Du una capa immensa fosca com la que duia Franco als segells de correus. El fèretre s’endu Franco, però darrera Franco està ell, amb la gorra que fou de la Wehrmatch, la de la Legió Còndor. L’un marxa, l’altre roman. L’un esdevé l’altre. El malson no s’acaba mai. Ell és Franco. Franco és encara viu.

Primavera de 1998. El general en el seu uniforme gris resplendent. Més medalles que mai. El sabre de sempre, la gorra de sempre, la capa de sempre.Han desaparegut les ulleres negres, sinistres, del personatge de les fotografies d’agència. Plora. En la següent seqüència no du uniforme. Vestit fosc, arrogància, to desfiant. L’oposició que l’escridassa. El món civilitzat l’escridassa. — Silbad, silbad, necios que ya soy senador vitalicio y os desprecio. Mira des de l‘alçada la sala. No li cal l’uniforme, no li calen les medalles. Només li calen el que ha mort perque no li calguin les medalles. Ha superat a Franco que anava al parlament vestit sempre d’uniforme. Contempla sorneguer l’espectacle. Triomfant. Sento de nou la nàusea, el malson. Franco segueix viu. No tindrem dret ni als «partes» del «equipo médico habitual».

Octubre de 1998. Sóc a prop del Valle de los Caídos. Miro la televisió, avorrit. — Nom, prenom, profession. M’he posat a aplaudir. Sol. No és una ficció. No és un somni. El general arrogant i omnipotent seu de nou davant del petit juge. No hi ha imatge. No cal. Trintignant du ara la peluca de la justícia britànica. El general que ja no ha de dur les medalles ha d’empassar-se la seva arrogància, ha de suportar la humiliació de ser interrogat, de ser emmanillat davant el món sencer que dempeus aplaudeix, aplaudeix, aplaudeix, perque ha estat esperant. Uns tota la vida, altres han mort esperant. Uns han esperat vint anys, els altres trenta, els altres potser només unes setmanes mentre, tancats en un barracó, un estadi de futbol, sota l’estat de setge o sota el setge de la intolerància els condemnaven a morir o a desapareixer. El general ara te por, ara és dèbil, les seves medalles s’han esvait. Sap, però, que nosaltres, els dèbils, els perucs, aquells que desprecia més profundament perque creiem en la civilitat no li aplicarem la picana, ni el posarem a la dutxa, ni el tindrem pres a l’estadi de Wembley. Tampoc anirà a Carabanchel ni a la Model. No l’interrogaran “hábilmente” ni el Creix, ni el Conesa, ni Billy el Niño. No el passejarem en avió per sobre del Mar del Plata. No el farem desaparèixer a les dependències de qualsevol Escola de Mecànica de l’Armada, ni l’internarem a Mauthausen. Però aplaudirem fins que ens facin mal les mans, rient, com viu miserablement la seva irrisió pública, la seva manca de dignitat, la seva condició inhumana, la seva megalomania grotesca. Personatge ara si de caricatura, patètic: mengi ara les seves medalles… Sap, però, que politicastres sense dignitat mouran peus i terra per treure’l de la seva situació, amb l’excusa de la no ingerència, amb l’excusa tan diplomàtica de mirar a l’altre costat per no veure les conductes indignes, per no se quines excuses mal dites. Tant se m’en fa. Ara se que que no és ficció, que ara si està acabat, ell i l’altre, que no cal que el condemnin ni que vagi a la presó, ara se que aquest moment de misèria personal, nom, prénom, profession, aquesta sensació és el que val en un personatge vell i tronat que mai més serà el que era. Ara ja es com Papon o Klaus Barbie, el carnisser del Palau de la Moneda, de la plaça de Braus de Badajoz, de les bombes de la Granvia i del Paral·lel, de les bombes que mataren a l’avi del meu amic, de la misèria que mata a la meva tieta que no vaig conèixer mai. Als carnissers a vegades els arriba el seu Sant Martí. — Nom, prénom, profession… Qui serà el proper? Milosevic, potser Karadzic…

Publicat a El Punt (Tarragona), 22 Octubre de 1998, pg. 18