Josep M. Comelles Calatayud (Cubells, La Noguera 1921-Barcelona 2016),

NOTA PREVIA: El meu pare, l’hereu de Cal Francel, va traspassar el setmbre de 2016, quinze dies abans de complir els 95 anys. Al meu antic blog vaig publicar la nit del seu traspàs, un post per retre un homenatge darrer a una persona amb les que, per diverses raons, les relacions poden ser conflictives. I amb ell ho van ser. En un moment d’incertesa sobre si aquell blog no seria esborrat per la crisi de l’aplicació blogger, vaig esborrar-ne el contingut i el vaig preservar. Toca avui recuperar aquelles paraulese escrites la nit del 16 al 17 de setembre de 2016. He fet nomes una correcció estilística i ortotipografica.

***

L’hereu de cal Francel, descansa en pau després d’una década malalt, amb intermitències. Va escapolir-se de la mort fa divuit anys [2005]. Ens vam distanciar després. Vaig acomiadar-me d’ell la setmana passada. Vam riure una estona. Abans de marxar, va agafar-me la ma amb una llàgrima a l’ull. Tots dos sabiem que no ens veuriem mai més.  Avui he rebut un whatsapp anunciant-me la seva mort. Potser és hora que entoni la seva oració fúnebre, el meu homenatge particular, que vull compartir amb qui ho desitgi. Recupero, per aixó, el text que vaig escriure, una nit de març de 2005 ajegut en un catre al seu costat, la nit d’una agonia imminent que, després no va produir-se. Pensava llegir-lo, o demanar a algú que el llegis, en la cerimónia funeraria d’acomiadament, perque en aquell moment i segurament despres tampoc, a mi m’hauria estat impossible. Es tracta d’una oració fúnebre civil, personal sobre ell i jo. Sobre jo i ell. Mantinc el text com el vaig escriure, l’he rellegit diverses vegades i no l’he retocat mai amb l’excepció de les errades tipográfiques. Els meus sentiments són avui aquells mateixos. Pero ara no hi ha les condicions per fer-lo public en un acte funerari. Per aixó he optat, de matinada, la nit del seu traspàs, per un exercici personal de dol, que vull compartit amb qui vulgui llegir-me o em segueixi a aquest blog. Des del marge del marge va neixer com un exercici personal de llibertat. Destinar un post per l’acomiadament del meu pare pot semblar extrany, no tant per quins em coneixen i m’estimen. A Los Lunes al Sol els companys del difunt fan el dol en la balandra que els havia dut a la fábrica durant tants anys. Jo no el faré al tanatori, si en l’espai amb que em comunico amb els meus lectors  Dit aixó si ho llegiu sencer, doneu el dol com acomiadat, però si us plau no feu servir l’emoticon trist del Facebook, aquest és un exercici de record alegre, que estic segur, que allá on sigui, sabria apreciar, encara que mai ho manifestaria.

ELL i L’ALTRE (2005)

En una de les seves pàgines més punyents, Proust descriu els plors que ressent, una nit, al fer-se li present el record d’una serventa quasi oblidada. Les «intermitències del cor» en diu, com el d’aquella minyona de bon cor de qui Baudelaire n’era gelosa i enyorava en el seu poema més fúnebre.

La servante au grand coeur/ De qui vous étiez jalouse / Et qui dort maintenant sous une humble pelouse/ Nous devrions pourtant lui porter quelque fleur.

Ell no se si va llegir mai Proust malgrat que conservo curosament en la meva biblioteca els seus dos volums de Sodome et Gomorrhe en la edició de Gallimard. No sé per què hi eren a casa seva. No crec que mai els llegís o potser no recordo si va fer-ho o, potser, quan veia que jo, adolescent de quinze anys devorava lentament, delitosament la crisi de consciencia d’aquell esnob, homosexual i jueu tan llunyà i tan proper, va dir-me «és un rollo». Les intermitències del cor. Ara quan viatjo aquest vespre de març per una autopista gelada, solitària i travesso un i un altre túnel amb els seus flaixos intermitents la nàusea torna. Tinc catorze, o potser quinze, o potser tretze anys. He apagat el llum desprès del somni despert de la novel·la que he dipositat a la tauleta de nit, o que he amagat darrera dels llibres de la col·lecció Cadete. He tancat la llum, i la nàusea ha vingut. He pensat que moririen, ells dos, un dia, dins de molts anys. No he pogut suportar-ho. I he plorat. Ploro en silenci per por que em sentin, ploro mentre em tapo la boca amb el llençol que esdevé humit. He pensat que no podria dormir mai mes. Que ploraria i ploraria sempre pensant que moririen i que jo seria sol.

Dècades més tard viatjo aquest vespre fred de març en silenci mentre escolto cançons i músiques d’un altre temps. L’he deixat, sol, en una sala immensa, en aquell decorat d’un altre segle fet de columnes immenses del mateix Hospital on van estavellar-se, com onades sobre una roca deserta, les misèries de la meva adolescència tardana. Vaig anar a buscar-lo, fa quinze dies a casa seva. La mare m’havia trucat. Vine, està molt malalt, amb una veu baixa perquè ell no senti que m’està trucant. Sabia que això passaria un dia des de fa molts anys. Sabia que ell mai despenjaria el telèfon per dir-me «vine», que mai acceptaria que jo suplantés el seu rol. He arribat i l’he trobat al llit, menut, ensopit. Crec que ha estat content que vingués o potser m’ha vist com l’àngel exterminador que en el moment en que sent que la vida comença a fugir apareix per endur se’l. Crec que sabia que és moria. He trobat, mes tard, els meus vells llibres de medicina amb marques a les pàgines en el seu despatx. Sospito que ho sabia.

He passat el peatge de Garraf pensant en aquestes pàgines. Quan l’he vist a aquella sala, en un llit clínic en mig un decorat d’un altre segle i m’he dirigit a ell amb la meva encarnació de metge que he recuperat per la ocasió, tots dos sabem que la mort el cerca i que el camí el farem plegats, del braç. Cadascú sense renunciar al seu paper. Sabem també que tenim poc temps per recobrar-nos, l’un a l’altre, després de dècades de distància i incomunicació. Però recobrar què, ara que sé que morirà de ben segur? Penso que aquest darrer viatge entre ell i jo, ell no va poder-lo fer amb el seu pare quan, adolescent, creuaren tots dos la frontera per donar tombs plegats en vagons de mercaderies, d’Argelès a Auch, d’Auch a Angoulème i fins a Cognac. Allí va veure’l morir en un camp de concentració mentre sentia l’udolar trist de la locomotora que s’enduia el seus companys, lluny cap a l’Est, a la vora del Danubi, a aquella pedrera que, moltes dècades, després amb en Pol i l’Edu vaig voler escalar, silenciosament, mentre la nàusea em venia pensant que el miserable atzar, que ell sabés francès, havia fet possible que no pugés a aquell tren i que jo existís. Ara he de dur-lo del braç fins a la mort i vull escriure la seva elegia, i vull navegar no sé on per dur no sé quines cendres en el mar que tant estimà, i mes tard dispersar-les a la vora del seu padrí mort durant una nit de bombardeig.

El mar i la terra. Vaig seguir d’infant i d’adolescent les seves històries enfebrades d’estudiant a la Barcelona republicana, les seves aventures de Guillermo, amb les pedregades al mig de l’avinguda Mistral, els seus relats a lo Zéro de Conduite a l’Escola francesa. Després un silenci estrany entre la revolució i el fer-se voluntari a l’Exercit republicà, seguit per la embogida història d’un adolescent de setze a disset anys a la Batalla del Ebre mentre escoltàvem embadalits com carregaven un porcell dins una de les tanquetes del Doctor Negrín, o les seves aventures de servidor d’una metralladora Maxim de la primera guerra mundial. El camí de França, Argelès, Cognac. El Perpinyà del Maréchal, la tornada de “rojo inofensivo”.

La tragèdia de la postguerra. El fusteret, el casament, l’Ernesto i l’Antonia Baracchi, la tertúlia de la Punyalada. I sempre les històries facecioses. Aquest era ell. Jo volia ser ell, jo volia recobrar el seu itinerari estroncat per la guerra, acabar la feina que no va assolir.

Estic segur que va ser l’Ernesto Baracchi, el seu segon pare, una de les claus del personatge de la meva infantesa. L’Ernesto Baracchi. Jo recordo molt be la seva olor de colònia añeja, el seu punt d’elegància burgesa, toscana. Era florentí, funcionari diplomàtic italià feixista al San Sebastian o a la Salamanca del 37 al 39. Després del 43, depurat, es guanyava la vida com a visitador mèdic dels Laboratorios Lorenzini. Ell l’admirava amb una devoció increïble. El va ensenyar, el va polir, el va convertir també en un personatge elegant, que a la tertúlia de la Punyalada tenia com interlocutors pintors, senyors de Barcelona, escultors, literats, que a casa tenia un miler de volums amb un perfil propi de les biblioteques barcelonines de classe mitjana culta però amb un fons més amagat de novel·les de lladres i serenos americanes i angleses que serien més tard la font de les meves experiències de lectura secretes. I tot en un visitador mèdic autodidacta que treballava a l’empresa del pare del Mayor Zaragoza amb el fill del poeta Maragall.

A les pel·lícules americanes cursilones, els nens parlen dels seus pares com dels seus herois. Jo no gosaria dir tant perquè, de vegades, ell em feia por. Tenia al costat de les seves vessants canallera i intel·lectual, una tendència marcada a l’autoritarisme i a la rigidesa personal que s’anà accentuant amb el temps i que acabà allunyant-me d’ell a les acaballes de la meva adolescència.

Vaig arribar a desenvolupar pràctiques màgiques per tal de conjurar les pors que em produïa la seva severitat, i més tard els nostres camins ens separaren més i més. Per això, no vaig seguir-lo a les atabalades navegacions que seguiren  a la mort d’en Baracchi el 1962 i en la seva exitosa conversió en home d’empresa. He enyorat sempre la pèrdua del seu perfil intel·lectual autodidacta de la meva infantesa i durant molts anys vaig creure que un altre l’havia devorat i que no quedava res del personatge que tant admirava, fins al punt que darrerament sentint-me la veu, potser intuint que la seva vida s’acabava, he descobert que a vegades parlo com ell i això em fa por.

Potser a redós de la pèrdua del seu pare intel·lectual, jo vaig perdre el meu pare biològic (com ell). Freud ha escrit pàgines memorables sobre les relacions paterno-filials i no es cosa ara i ací, mentre escric a fosques, vora el llit on jau ferit de mort, de fer-ne una reflexió erudita. Tampoc podria perquè mentre escric, de tant en quant la nàusea ve, la meva sensació d’orfandat m’envaeix. Es amb la nàusea que m’és donat comprendre la faceta contradictòria del personatge, d’ell i de l’altre. Potser perquè mentre escolto el seu panteix a prop meu mentre dorm i jo no puc enfonsar-me en el somni, a la fosca ho he vist clar. El mar i l’empresa, ell i l’altre.

El meu mar ha estat sempre un mar que solca la nau dels bojos, fet de literatura, d’imatges cinematogràfiques i de somnis. El seu ha estat un mar físic, fet de sensacions.  El meu mar és un mar de l’imaginari plàcid, el seu un desafiament que li permetia afirmar la seva existència. Jo vull somniar amb el viatge imaginari de Hatteras o amb el mític de Achab, o amb els viatges interiors dels personatges de Conrad. Ell volia sentir els cops de les onades, la força del vent a la cara per espantar el fantasma del temps i de la mort que jugava contra ell. Durant molts anys vaig pensar que navegar era per ell un símbol, una forma d’establir l’estatus adquirit de classe social, una altra manera de manar. Crec que no, el mar era també la forma amb la que construïa la dimensió amagada de si mateix, el ell que vivia en l’altre i que no podia confessar-me, però que ocasionalment alguns dels seus nets van descobrir.

Ell o l’altre.  Ell i l’altre. Era una dualitat seva, pròpia, o era la que jo li veia? El que tinc al meu costat, morint-se quin dels dos és? O és que els estimo als dos. Ara s’ha despertat i m’ha preguntat si treballaré tota la nit. Crec que no, però necessitava avui, precisament avui mentre escolto com respira a un metre de mi, tombat en el llit que serà el seu darrer no sé si aquesta nit, o demà, o potser demà passat, escriure en el meu ibook portàtil les meves darreres hores amb ell, pensar i recordar què em queda d’ell, en què, sóc ell. Quin dels dos. Ell va desaparèixer fa molts anys, al fil del final de la meva adolescència, l’he retrobat quan sabia que és moria i ha volgut acomiadar-se del públic amb un mutis digne de Cyrano quan, va fent-se fosc i no vol que Roxana endevini que és ferit de mort i li ofereix la seva millor representació. No era l’altre, era ell. Per això jo podia desgranar els records. Era un estrany diàleg entre els seus dos jos, allunyats durant dècades representant-nos l’un a l‘altre, com un mirall que ens tornava a l’un i a l’altre la nostra contra figura. Avui ens quedem sols, ell i jo. No hi ha mirall. Se que no parlarem de res transcendent. No cal. Som iguals, o potser no, perquè jo vull comunicar-ho i ell seria incapaç de mostrar les seves debilitats. Però jo no vull ser com ell o potser si, vaig aprendre fa anys, en un lloc de l’Alcarria, la lliçó. A més aquestes paraules no sabrà mai que han estat escrites. Potser algun dia quan els meu fills em tanquin els ulls ho podrà llegir. Aleshores tant se valdrà.

Recordo el dia que vam anar plegats a Cubells, el poblet on va neixer. El viatge va ser molt estrany. Volia donar-me les terres del seu padrí i del meu que jo no vaig conèixer. No era cosa del valor. Era simbòlic. En aquells temps les nostres relacions eren glacials. Vam anar en el seu cotxe. Vam parlar molt poc. Travessàvem la terra plana i ell semblava meditar mig endormiscat mentre jo conduïa. Però no dormia. Després vam arribar a Cubells. Els ametllers eren en flor. Vam caminar silenciosos pel paisatge nevat. Per la tarda vam anar fins a Sales, entre parades verdejants de cereal.  La finca en el paratge solitari lluïa magnífica. Ho paladejà.

Després d’una estona, va dir “anem”. A Balaguer vam fer el cafè en una terrassa de la plaça. Silenci. Jo recordava les setmanes santes a Cubells, les processons a Balaguer, el so trencat de les dones cantant el viacrucis divendres sant de bon matí. Al sortir cap a casa vaig comprendre que havia anat a acomiadar-se. Havia fet la feina que li pertocava. El seu pare no havia rebut la herència del seu padrí. Ell no havia rebut les terres del seu pare. Volia, simbòlicament fer justícia, després sabia que no tornaria mes a veure la sort florida de neu, i les perdius volant en el sembrat verd. Enguany els ametllers ja no han florit.

La infermera ha vingut. Ara dorm tranquil, pausadament. Es ell, no l’altre. L’altre ha desaparegut per fi. Al cap d’una estona, s’aixeca en camisa de dormir, silenciosament, i marxa cap a la porta. El segueixo a distància, dissimuladament. Ha baixat les escales, obre la porta. La tanca darrera seu. M’acosto, obro la porta. Fa sol i a banda i banda de les escales on sec hi ha dos estanyols amb granotes. Davant meu desfilen tres escolanets amb brusa blanca. Dos duen ciris i el del centre la creu. Després passen els capellans, el fèretre, el seguici silenciós carrer Sant Quintí avall. El segueixo a distància i travesso el carrer per acostar-me al Renault 4-4 que arriba i que s’atura davant la casa de la cantonada. Uns quants nens l’envolten. Surt ell amb barret i vestit, amb bigoti. Ens abracem a les cames. Truca a la porta. Entra. El segueixo. Sento una remor de veus que venen del fons del passadís. Ell ha entrat i ha tancat la porta vidriada. Darrera els vidres l’acullen ombres silencioses. Està el “tio” Joaquin parlant amb l’Antonia Baracchi, i l’Angelita i la Maria de València i el Papa Andreu,  i l’Alexandre, i la Iaia i l’Abuelo, i la Abuelita, i el tio Blas i el tio Manolo, i la Mama María i el Joaquim, i la tia Roseta, i el Ton de la Bonanova, i tots els de Cubells. El van abraçant. La sala s’allunya de mi i desapareix.

Ara estic sol en una platja immensa. Enfront el sol llepa l’horitzó. Un llaüt amb vela llatina desplegada navega plàcidament rumb a ponent. Ell està dret amb la canya a la ma, nu amb slip negre, la barba blanca al vent. Passa davant meu sense veure’m i la barca s’enfonsa dins la bola de foc mentre el lloro del nostramo no para de cridar «Peces de vuit! Peces de vuit!!».

Barcelona, 16 de Març de 2005

Durant molts i molts anys no ens hem vist. Vaig decidir fer-ho, fa uns mesos quan vaig saber que era a l’hospital, molt malalt. Va estar content de veure’m. Vam acomiadar-nos. La perspectiva era de mesos, a tot estirar. Des de 1992 no havia estat l’estiu sencer a Creixell. Teniem previst viatjar de finals de  juny a Lapónia, com cada estiu. Hauriem tornat a l’entorn de l’11 de Setembre. No va ser possible per diverses raons. Tocava enguany fer la meva peregrinació desenal a Sant Quintí de Mediona per rememorar els dos millors estius de la meva infantesa.

Vaig fer-ho mentre rodava aquestes imatges. Passejant, vaig fracturar-me el peu esquerra i la possibilitat de fugir de vacances va esvair-se definitivament. Amb el material que havía rodat al poble, vaig editar un video amb les fotografies dels estius . Ell feia fotos però no sé perquè, a la cinquantena d’imatges de la col·lecció de Sant Quinti surt molt. Al editar fotografies per un video,  mires les imatges d’una manera diferent, amb una perspectiva etnogràfica, més incisiva, cercant detalls, i a la vegada més sensible. Per aixó he tractat de volcar-hi un llenguatge visual armoniós, jugant amb la música per construir nel relat visual. En triar-la no vaig pensar en ell, potser millor. Estimava l’opera, va afeccionar-me de petit a la musica clàssica, i amb ell vaig en vaig disfrutar una dotzena d’òperes al Liceu – abans de l’incendi -. La meva mare no és fan de Wagner pero jo si, i aixó em va permetre tenir butaca de platea. Recordo – la memòria és selectiva -un Parsifal on Kundry la interpretava la Caballé. La música que he triat en aquesta ocasió es la obertura de Philemon et Baucis per Charles Gounod: una òpera oblidada a la que vaig accedir perque el mite de Filemó i Baucis ha estat una referència fonamental en el curs que he impartit durant dos decennis sobre el concepte de hospitalitat. Segur que mai la va sentir. La resta de la il·lustració musical és composa de dos fragments de la partitura de la BSO de  Jules et Jim de François Truffaut. Penso que mai la va a anar a veure. La nouvelle vague «oficialment», i em refereixo a les nostres complexes relaicons durant la meva adolescència anava a art i assaig i sospito que pensava que era «verdusco», per si de cas quan jo anava a veure-ho en mantenia un cert secret. De la  partitura de Georges Delerue, una suite sinfónica. he triat dos fragments. El primer – no creditat al video -, es el Finale funerari en que Jules s’acomiada de Jim, inclou la melodia de Le tourbillon de la vie – la cançó que canta Jeanne Moreau a la pel·licula. El segon – i el més llarg- es la peça Vacances que parla de l’alegria de la vida i que em du a l’associació d’idees meva amb el curt Les Mistons l’opera prima de Truffaut. Busca’t la vida artista no fa referència a la meva adolescència, sino a una infantesa, potser mitificada pel contrast amb la tristor de la Barcelona franquista.  Mentre editava el video, un  mes abans de la seva mort,  no se perque vaig recuperar el text que havia escrit el 2005 per la seva presència en les imatges. Vaig dubtar de com situar-lo en la narrativa visual. Estic content de com va quedar. Riu. En canvi jo, a  les meves fotografies, semblo sempre trist.