Vaig conèixer Josep Danón (Barcelona, 1927-2022) el 1972 Per a un treball de curs durant la meva formació en Antropologia per Claudi Esteva, necessitava bibliografia sobre folklore mèdic a Espanya. Estudiant de medicina sabia de la revista Medicina & Història. El Laboratori Uriach ens havia convidat als alumnes de Medicina de la UB a visitar les seves instal·lacions. Era un ritual anual. Vaig acudir de nou al laboratori, situat al barri del Clot  Barcelona. Em va rebre un senyor alt, prim, nas aguilenc, pèl espigat. Em va atendre amablement, de sènior a estudiant, però sense la distància del catedràtic d’aquell temps. Em va obrir les portes a el Centre de Documentació en Història de la Medicina (avui Fundació Uriach 1838). Em vaig convertir en assidu. Preparava la meva tesi i «chez Danon» vaig trobar sempre afecte, consell, suggeriments i pistes. Arribava, li explicava què volia i amb diligència extraordinària desenterrava meravelles. Això sí a les 11 en punt em mirava i deia que se n’havia d’anar al seguro.

Al acabar la meva tesi de Doctorat a l’Ecole des Hautes Etudes en Sciences Sociales a París, el aleshores degà de Medicina es va negar a convalidármela sota l’argument que no s’havia defensat en una Facultat de Medicina. Aquesta decisió retardava la meva contractació com Prof. Adjunt a la UB. Vaig decidir – quin remei – escriure una segona tesi i defensar-la a Barcelona. Carles Ballús va accedir a signar la direcció i el meu següent pas – com no – va ser anar a veure a en Danon en pla mayday-mayday. La seva ajuda va ser inestimable pel seu profund coneixement de l’arxiu de la Santa Creu i per acumular no poca documentació sobre la Institució. Em va regalar els quatre volums de les Actes de Congrés d’Història de la Medicina Catalana de 1970 així com la col·lecció de Medicina & Història. Em va convidar a participar en el Congrés Internacional d’Història de la Medicina que es va celebrar a Barcelona el 1980. Em vaig estrenar com a historiador de la psiquiatria en una àgora d’historiadors. Allà vaig conèixer entre d’altres a Jose Luis Peset. No hi ha dubte que va ser el punt de partida de la meva posterior identitat com a historiador.

Durant quatre dècades ens hem anat veient. A més, a tots els meus alumnes que preparaven Tesi de Llicenciatura, Tesi de Doctorat, treballs de fi de màster i no pocs col·legues que em demanaven pistes, els deia:

-Ves a veure el Dr. Danón de la meva part. Digueu-li que he estat jo qui l’hi ha suggerit.

El feed back sempre era positiu. Per la seva amabilitat, la seva capacitat per trobar coses i suggerir altres. L’últim d’ells ha estat Josep Barceló. El seu treball sobre l’Hospital de Tarragona arrela en el queDanón va fer el 1960 i amb el meu propi des de 1990 al seu torn també arrelat en la tesi de Danon.

Per això vam decidir rodar amb en Josep Barceló El sofà amb Josep Danón. Es el cinquè d’una sèrie de documentals sobre metges, antropòleg, destinats a preservar la memòria d’alguns investigadors o docents dels que no hi ha més que escassos documents visuals. Es tracta de mig metratges basats en entrevistes però amb l’objectiu de mostrar visualment el món i el context històric del protagonista.

Vam rodar a la seva casa de Barcelona tres hores de vídeo i tres més d’àudio, en aquest darrer cas per recuperar la seva memòria de la pràctica i l’educació mèdica a la Barcelona de l’franquisme. Volíem rodar a la Fundació Uriach 1838: Joan i Javier Uriach es van apuntar. Judit Entrena, la documentalista ha col·laborat intensament amb nosaltres. Vam rodar amb Joan Uriach i Josep Danón, hora i mitja de vídeo.

Després del traspas de Josep Danon, revisar el documental era indispensable per diverses raons. La primera honorar-lo com cal aprofitant els avantatges tecnológics i d’accés a la documentació que s’han multiplicat des de 2014 fins ara.