Susan Sontag a Sobre la fotografia obrí les portes a un debat sobre el valor de la fotografia com a representació de la realitat. Després, els antropòlegs han discutit el seu valor com a font etnogràfica. Jo no vull ací entrar en el debat teòric, només destacar la contribució de les imatges per una reconstrucció hipotètica de la vida institucional a partir de la seva triangulació amb altres fonts. Exigeix discutir la relació que hi ha entre l’art del fotògraf – sigui amateur o professional – , i la realitat documental de l’establiment. La majoria d’imatges de l’ Institut Mental són una – en general – meravellosa representació de l’imaginari que fem els no bojos de la casa dels bojos i aquest límit ens obliga a ser prudents. L’imatge destacada, encara més, es un fotograma d’un documental on es va representar ex-post facto un esdeveniment banal.

Vist des de la lluentor del paper couché, l’edifici construït per un arquitecte de fàbriques – l’Oriol i Bernadet autor de Can Ricart al Poble nou -, perquè pensat per un alienista – Pi i Molist -, que volia una fàbrica de curar bojos, esdevé en les imatges un entorn quasi be idil·lic, silenciós i solitari, un claustre en el que la remor de les aigües d’un estany, el brunzir de les abelles o el cant de la puput son influències determinants per retornar el boig a la raó i a la tranquil·litat d’esperit. La realitat no era així. Era molt més bèstia. Però els fotògrafs van saber copsar-ne el silenci i la atemporalitat. Una concepció tan estàtica del temps que només l’infinitesimal creixement de les palmeres del claustre permet percebre el curs de les dècades. No sé si els fotògrafs volien representar el manicomi buid, si les exposicions llargues els obligàven o si els capellans es negàven a que els parracs dels bojos i les boges ofenguessin les mirades burgeses.

Les imatges “oficials” també el que el manicomi fos regit, durant dècades, sota una fèrula religiosa – per la dimissió del poder civil – i els seus efectes fa que moltes de les fotografies, si no representen el que es religiós, encara que és possible descobrir infinitat d’imatges a sales i dependències, sí que reflecteixen una obsessió, quasi patològica, per l’ordre, l’endreç, paradoxal en la casa dels bojos. Amb la excepció de les imatges de la cuina, els tallers, les granjes, el costurer o el menjador de les àvies, els homes i les dones no apareixen. Són omnipresents en el documental de Mateo Santos, Movimiento revolucionario en Barcelona, produit l’agost de 1936. Tornen a ser-hi quan els no professionals o en Tino Soriano s’obliden de les parets i encaren la gent, amb la mirada ingènua dels primers i l’expressionista del segon. Però també, a mesura que avança el segle XX els bojos són més bojos. Les àvies i els malalts a la fleca, a la filatura, a la cuina, o al taller no es distingeixen massa dels “hermanos” o de les “probandes” de l’Orde de la Santa Creu. Després la distància generacional creix, el contrast entre joves i vells és més punyent, més dramàtic, la distància entre els pàrracs dels uns i el uniformes de les altres més forta. Quan el boig o la boja eren més exclosos, més pròxims eran als seus guardians, quan menys guardians són els guardians més lluny dels bojos queden representats.