Freud va escriure pàgines memorables, algunes probablement fantasies de metge burgès a la Viena finisecular de l’Imperi Austro-hongarès, sobre les relacions paterno i materno filials. Per aixó quan el Dr. (Edu) Comelles va proposar-me que rodés algunes imatges del recital sobre peces del seu darrer disc Agost a Tarragona vaig dir que si. Hom no pot negar-s’hi quan el nen demana al papa una cosa com aquesta.

Primer va suggerir-me rodar amb una càmara fixa. Una cosa prudent. Però estic ara en la fase que va del Treball de Fi de Grau o de Fi de Master a la Tesi de Doctorat (autodidacta i sense passar per cap curs de doctorat ni cap comissió) en (cinemato)grafía i rodar un concert tenia el seu morbo com a exercici d’aprenentatge (que diuen ara) i per fer alguns primores de la cámara que deia Azorín. Està clar que, en un concert enregistrat, l’eix narratiu no pot ser sinó la música. Inevitablement un pla fixe. Per aixó retransmetre un concert que no sigui amb el Mick Jagger o el Springsteen que són espectacles teatrals en escena, no és gens fàcil, ni conceptual ni visualment.

A principis del seixanta el cineasta Henri-Georges Clouzot ho va intentar amb Von Karajan per una serie de televisió. Karajan tenia una especial magia teatral dirigint, pero rodar amb 16mm i una o dues cámares la Filharmonica de Berlin era complicat i Clouzot feia el que podia. De fet les retransmissions televisives de concerts són per veure-les sense imatge, no cal, excepte la de la Filharmónica de Viena el dia de Cap d’Any, despres de la ració d’Almax i Omeprazol per compensar la basca del cava barat permet anar mirant mentre netejes la sala i de tant en tant treuen unes ballerines sexy per animar el Danubi blau.

Pero, revenons a nos moutons. En una orquesta hi ha musics que «toquen el guitarrò», en un concert d’art sonor hi ha una màquina i el Dr. (Edu) Comelles diu que ell «no toca» que es com dir que el Macbook toca solet. Jo no m’ho he cregut mai i les vegades que l’he vist en directe belluga bastant de cintura cap amunt. Per aixó vaig decidir pensar l’enregistrament amb dues càmares, una «professional» y una «domèstica». Una fixa i l’altra, com m’agrada, a la ma, la eye-camera de l’etnògraf visual.

Tampoc volia trastocar la il·luminació de l’espai i per incrementar el sentit de realitat absorbir les lliçons del Soderbergh a The knick i rodar amb llum natural (també ho va fer Kubrick a Barry Lindon amb suport fotoquímic). A The knick les textures de color estan retocades i jo mateix ho he fet perquè la il·luminació natural fa males passades, i els llums indirectes «per fer ambient» que van posar el Manolo Allué i l’Edu Virgili va ser una tortura (per mi). Dit aixó, la primera peça Belando Street va rodar-se amb la càmara «pro» fixa i la «domèstica» a la ma. Greu error, perque la lluminositat de la primera era molt millor pels primers plans. Vaig canviar a la següent peça i a Happy birthday, la «doméstica» és la fixa i la «pro», la mobil.

El Dr. (Edu) Comelles «toca» i molt. Te un posat escenogràfic que el converteix en una espècie de «pianista» u «organista» dels potenciòmetres i de les pantalles. Els seus dits molssudets és mouen per les màquines com si fossin ballerines delicades. La càmera mòbil va enamorar-se dels detalls, va invadir l’espai de privacitat de l’artista per deixar que el doctorand (o sia jo) fes el seu aprenentatge. El principal problema era que les dues càmares havien d’enregistrar un pla seqüència sense talls. En cas contrari, la sincronització de les dues càmares era molt complicada. La fixa serveix per tapar els batecs de l’altra i els moviments inesperats…

Al seure a editar, dits i sons, sons i dits em van semblar particularment atractiu. Si diu que no toca, que vol dir aquest ballet digital, els moviments del cap i del cos, la concentració en un punt que manifesta.

Exclusivas Arajol que és la productora de la casa, intenta que els seus productes finals tinguin un puntet de dignitat «pro». El problema era com resoldre els crèdits del principi i del final si no volia caure en la concessió dels plans de recurs del public. Pel final, cap problema, havia rodat uns segons de la careta del CD. Però al principi la cosa era més complicada. Com el Dr. (Edu) Comelles diu que Agost neix del so del dit en una copa de cristall, vaig agafar-ne una, comprada als «xinos», vaig muntar un teatret amb fotos del «nen», com s’escau, i amb una ma fixava la cámara al tripod i amb l’altra movia el dit per la copa. El merit és la meravellosa gravació que el Dr. va fer a partir del seu enregistrament del so del dit a la copa a un celler de vins. Però a mi m’agrada també el pla amb el meu dit, gens ballerinos donant voltes a la copa…