El segon documental de la sèrie «El sofà amb» va tenir com a protagonista Lluis Mallart (Barcelona, 1932). El 2012 celebrava els seus vuitanta anys i aquell mateixa any vaig enregistrar la segona entrevista de la serie. Encara amb material domèstic peró amb alguna major experiència. Vaig escriue aleshores:

Podeu trobar-lo a Olot, entre volcans – aixó diuen les guies-, en una ciutat ara multicultural i multiètnica on senyores amb bubus, o sharis, o xilabes i sandalies omplen de color la capital de la Garrotxa. Aquesta ciutat de segrests de farmacèutiques i crims extranys, quasi surrealistes. Des del seu despatx contempla el paisatge entre urbà i rural que va inspirar Vayreda i Maragall. A Olot aquest jove segueix treballant, com si els anys no existíssin en un seu despatx, ben atapait de documents, de llibres, de CD i DVD, de pintures i de records. El sofà blau que ha vist les nostres atabalades navegacions seria com un divà psicoanalític. El format del Sofà vol que l’entrevistador quedi en mirada tafanera però invisible i que  l’entrevistat tingui prengui tot el protagonisme. Lluís Mallart, el fundador de la antropología médica y del africanisme del país es el nostre homenot, el nostre clàssic el que ha convertit la etnografia en llengua catalana en literaria. Un vespre de tardor, el 2010, amb el seu bon humor habitual, la seva ironía i la seva bonhomia parlà de la seva vida, de la seva obra, del amor que aplica als seux llibres, del amor a Africa, peró a mi em roba el cor i la càmara ull s’hi va quedar atrapada quan amb les llibretes de camp a la ma, ens explica com fer etnografia.