El tercer dels «sofàs» va ser la conseqüencia de l’homenatge que el Departament d’Antropologia Filosofia i treball Social va fer al fundador dels estudis antropologics a Tarragona, primer com Divisió VII de la Universitat de Barcelona i des de 1991 Universitat Rovira i Virgilia a Joan Prat Carós (Celrà, Girona 1947).

Conec a en Joan des de fa uns quaranta anys. Tota una vida que diu el bolero. Amb en Joan compartim un especial delit per les cançons tristes i tràgiques: rancheras, boleros, coplas amb lletres desesperades fetes d’amors impossibles, cántics amb que els malvats tagalos volen corrompre als herois de Baler. Una mica més gran que jo, amb unes trajectòries personals relativament pròximes hem compartit també la nostra passió comuna per la cinefilia, i sóm capaços de delir-nos amb les pelis més cutres de la serie B. Cutres o genials, I walked with a zombi, alimentades pels malsons de la nostra infància durant el franquisme.

Quna vaig acabar el meu segon Sofà amb Lluís Mallart, vaig tenir clar que el següent havia de ser en Joan Prat. Alguns dirien al veure el producte acabat que aquesta emissió te una certa tendència a la elegia funerària. No sé, també pot ser un remake de Reina por un día segons com es miri. El fet es que per les característiques de la seva producció, un repás a la vida acadèmica i personal d’un acadèmic amb una llarga carrera, resulta inevitable que el to narratiu adopti una perspectiva elegíaca, como se pasa la vida… No es la meva intenció que les coses siguin així, peró en la mesura que El sofá… no deixa de remetre mai a una confessió del protagonista, i tots els que han aparegut fins ara formen part de la meva vida i dels meus afectes, és possible que en el treball de edició i en la organització dels materials s’hi projecti una meva sensibilitat crepuscular, probablement més meva que la dels protagonistes del «sofà».