La idea original de la sèrie de «sofàs» era omplir el buid que hi havia, a principis de l’actual segle, en documentació audiovisual de molts científics socials. Excepte alguns personatges que tenien entrevistes enregistrades en cinema o per les televisions, quan vaig entrevistar Eduardo Menéndez (Buenos Aires, 1934) el 2011 aquest tipus de documents sense esser excepcionals no eren gens nombrosos. La entrevista amb Eduardo Menéndez, el més important referent de l’antropologia médica llatino americana des de fa dècades va ser per mi una experiència, en la mesura que, malgrat que l’havia conegut el 1984 i que sóm dos molt bons amics, la idea d’una entrevista enregistrada destinada a ser emesa en obert era un desafiament.

La meva tasca amb el vídeo, fins aleshores (2012) s’havia basat experimentant amb la la idea de la càmera-ull, un exercici de voyeurisme etnogràfic influit per l’interaccionisme simbòlic i, probablement pel free cinema i la nouvelle vague de els seixanta. Això és una mirada gens distant de les coses.

La idea inicial era que l’entrevistat narrés la seva trajectòria professional a partir d’un esquema simple, ucom va desembocar en la professió, sobre la seva producció científica, sobre els seus projectes i una part final oberta. Vaig rodar amb dues càmeres domèstiques d en plans curts, en un ambient el més íntim possible (dins de certs límits). Amb Eduardo ens tanquem a la sala de reunions de Departament, al sofà de skay blau que és la icona de la nostra institució des de fa gairebé quaranta anys. El resultat és un exercici d’aprenentatge per part meva. El treball d’edició que vam fer aconjuntament amb Marta Jiménez no va poder tenir la perfecció tècnica que haguéssim desitjat pels problemes amb el so i l’àudio i per problemes d’il·luminació. Crec que la densitat humana del relat d’Eduardo ho compensa.