Dies abans de la Setmana Santa de 2019 vaig rebre un correu electrònic de la meva amiga Susan DiGiacomo, ja aleshores en mans dels serveis de cures pal·liatives a Boston, Massachussets. Susan m’explicava com, quan malalta de un càncer limfàtic als vuitanta, va quedar molt impactada per la Passió de Crist. Jo no sabia que era catòlica practicant. Tampoc era estrany per les seves arrels italo-americanes. Ella si sabia del meu interès per la Setmana Santa. Havia vist i havia quedat molt impressionada pel documental Zamoranos que vaig acabar el 2016. Ella va fer la traducció del text de presentació inicial i va revisar com sempre, acuradament, tots els crèdits en anglès. El que mes li va cridar l’atenció fou la presència de militars d’uniforme a les desfilades processionals de Zamora. Susan DiGiacomo professava un catolicisme progressista i des de la mirada de les seves dues identitats, la nord-americana i la catalana estava sorpresa per la persistència en aquests rituals de trets que per ella corresponien directament al franquisme.

Jo mateix, durant dècades, vaig ser aliè a la Setmana Santa. Per mi era un període de vacances, durant el qual si recorria la Península, veia alguna processó de tant en tant. Per cuositat en el camí. La meva relació amb Anselmo Allué de Horna (1912-1990), el meu sogre, va contribuir decisivament a canviar la meva perspectiva. En torn als primer vuitanta jo havia anat a Híjar a sentir els tambors, una mica a remolc de les meves experiències al Rocío. Híjar era, aleshores, accessible, no hi havia la massificació posterior. Un parell d’anys mes tard vaig convencer a Anselmo Allué – cosa que no era tant fàcil com sembla -, d’anar-hi . Ell, un semanasantero zamorano de soca -rel, que en havia estat el pregoner de la Setmana Santa el 1964 , en sentir l’enorme dignitat de les confraries baix-aragoneses, va confessar-me al tornar que s’havia emocionat profundament. Tres dècades mes tard el mateix va experimentar el meu fill, Edu Comelles. i donà lloc a una de les seves primeres produccións de paisatges sonors, en uns enregistraments espectaculars.

L’experiència prèvia de Híjar ens va conduir, el 1984 a dur a Anselmo Allué a Zamora perquè, ja jubilat li havien proposat l’honor de ser de nou, una cosa excepcional, el Pregoner. Jo encara era, aleshores, un aprenent d’antropòleg amb la experiència adquirida al Rocío a l’entorn de les celebracions religioses ppopulars. Seguir tota la Setmana Santa de Zamora amb algú que n’era un expert absolut et permet absorbir un món que encara no sabia que no m’abandonaria mes. La Setmana de 1984 em va quedar enregistrada profundament i les descripcions de l’Anselmo Allué sobre com s’havien fundat algunes confraries modernes, després de la Guerra, o els seus comentaris sobre el paisatge sonor – un concepte només intuitiu aleshores – em va produir una enorme emoció. La memòria d’aquell viatge segueix viva i, quan vaig començar a interessar-me per l’etnografia visual ha esdevingut una de les temàtiques que mes m’han interessat. Per diverses raons. Per la seva persistència contradictòria amb la laïcització de la societat, per la seva condició de paisatges sonors i visuals particularment atractius on es barrejen imatges, olors, sentiments i emocions. També, perque lers característiques de la Setmana Santa Ibèrica o italiana era un camp on poder experimentar i aprendre l’ofici d’etnògraf visual i entrenar-me en la producció i la edició audiovisual. He explicat sempre que Zamoranos va jugar el paper de un treball de fi de máster i que Almonteño déjame que yo contigo la lleve fou l’equivalent d’una tesi doctoral. I ara, La Selva del Camp.

El 2019 havia quedat, amb en Josep Barceló, per matinar i anar a veure el Via Crucis a La Selva. Divendres Sant. Rebre el correu de la Susan DiGiacomo uns dies abans em va fer sentir que anar a rodar-hi no podia ser el mateix. No vaig demanar a Josep que m’expliques el que passaria. Prefereixo rodar sense previs a partir de que la meva càmera és el meu ull. Te avantatges, hom pot jugar amb la pròpia subjectivitat; te inconvenients en relació a saber si el que hom a rodat pot ser reconegut pels actors locals. Vaig arribar a quarts de set a La Selva, era encara de nit. Els carrers eren silenciosos i de cop, una trompeta i un tambor cridant als confrares. A Zamora a quelcom molt semblant en diuen El Merlú. Zamora i La Selva. La Selva i Zamora. Vam pujar al calvari mentre l’alba anava canviant els colors del poble i del paisatge. El paisatge sonor del Via Crucis es molt sofisticat. Pensava constantment amb les connexions amb la rigorosa etiqueta i el minimalisme de Zamora. L’única diferencia es que el poble, la ciutadania s’incorporaba al seguici mentre pujava, entre oliveres, atzavares i matolls fins dalt de la comella i a Zamora recorre un paisatge absolutament urbà. Suposo que l’únic estranger era jo malgrat la relació que tinc amb selvatans. Però potser la distància que permet ser foraster era el que a la vegada em permetia conviure y comprendre la doble experiència e la identitat civil i religiosa, les dues articulades però distintes que expliquen la singularitat ritual de les desfilades processionals. Si al segle XVII els auto-sacramentals eren una forma explícita de teatre, les desfilades són una forma particularment interessant de teatre al carrer. Teatre tal com ho escric no es el «teiatru» o el «fer teatre» del llenguatge col·loquial, es una forma d’experiència ritual que respon a identitats complexes i que explica que al foraster, en aquesta pujada al calvari, li fós possible pensar en el calvari de Susan DiGiacomo en el seu llit a les cures pal·liatives de Boston, als confrares de La Selva que reforçaven la seva identitat religiosa i als selvatans que no són religiosos l’orgull de tenir, com a tret d’identitat civil del poble, un dels Via Crucis més sincers que he vist en la meva vida. Si us ho he pogut transmetre em sentiré molt feliç.

Referència videogràfica: Comelles, Josep M. (2020) Calvari. Tarragona: Arxiu d’Etnografía de Catalunya (video digital, 12’29”).

Referència bibliogràfica. Comelles, Josep M. (2020) «Camí del Calvari». Desde el marge del marge (Blog, 8 d’abril de 2020).