Acabada la producció de Almonteño déjame, que yo contigo la lleve vaig decidir no penjar-la inicialmente a Internet com tinc costum de fer. Per aixó el post es limita a oferir un teaser i un ampli document – força acadèmic – sobre els condicions de producció del documental. Es tracta d’un documental professional però que te per mi una càrrega emotiva especial. En fi de comptes el Rocío es el terrain en que vaig tenir la ocasió de fer com els antropólegs clàssics feien. «Vés no se on, du no sé qué». «No se on» podia ser el 1978 un manicomi de Barcelona, la marisma rociera o una comunitat indígena de l’Amazonia. «Du no se què» remet a experiències personals, peró en el meu cas també professionals. A finals de la dècada no vaig poder fer el meu viatge iniciàtic com antropóleg clàssic més enllà de les fronteres de l’Estat, però el Rocío m’oferia als inicis de la Transició una dosi d’extranyament prou important per no enyorar destins més llunyans. Es ben cert que els que han vist el documental s’adonen, com jo mateix, els importantíssims canvis dels darerrs quaranta anys i que han afectat molt al paisatge, al territori, a la propia romería, a la seva estructura ritual i probablement al seu significat. Un simple detall, la Salve rociera amb lletra del poeta de la generació del 27, Rafael de León ha esdevingut a Andalusia quelcom semblant al paper que juga a Catalunya el Virolai.

El Rocío forma part de la meva geografia sentimental per la significació que ha tingut en la meva vida personal i professional. Els aiguamolls i les planes litorals amb ocells de tota mena, el vent del mar i els colors del cel des de l’extrem Sud d’Europa a l’extrem Nord del continent formen part de les miggracions que, any darrera any fem Gamvik i jo plegats. L’hivern dels dies curts on el sol brilla al Sud, l’estiu amb dies infinits al Nord.

Aquesta geografia sentimental, m’ha estat possible projectar-la en un documental, una etnografia visual o potser com un poema visual. L’espectador pot decidir entre les diferents opcions. De cara als actors principals, les persones que fa quaranta anys apareixen a les imatges em calia una «devolució». Els antropólegs diem «devolució» al moment en que retornem als nostres informants, als nostres veins de terres llunyanes – o próximes – , allò que ens van oferir. Imatges, veus, sentiments, emocions. En certa mesura, els antropòlegs «robem» a la gent el seu món i l’escrivim, o el convertim com en aquest cas en una narrativa cinematográfica.

He optat, des de la seva producció el 2017 per presentar-lo en sessions públiques a universitats, biblioteques municipals i davant d’audiències molt variades. La més important, peró, havia de ser a Almonte. Almonteño déjame que yo contigo la lleve és en si mateix una manifestació d’autoria i la meva manera de posar de relleu la manera com Almonte i el Rocío formen part de la meva vida. El passi era també un examen, és reconeixeríen, els hauria compres prou, hauria estat capaç de transmetre la seva sensibilitat en un documental? Crec que si, doncs uns bons amics d’Almonte van dir-me que els querels havia ofert era una joya. Joya que per mi era una joia.

En un passi que vaig fer a Barcelona una bona amiga, que va sovint al Rocío i amb la qual vam acompanyar el traslado de la Verge el 1998, va sugerir-me ferun passi al Museu-Arxiu de Montblanc. «Hi ha un grup «d’andalusos» als quals els agradarà», va dir-me. Vaig dir que si. El Rocío i el món rociero han desbordat des de fa mig segle les seves fronteres tradicionals l’espai peri-marismeño original, va extendre’s en taca d’oli per tota Andalusia i una part de la diàspora andalusa va fundar hermandades filiales en el seu moment. La recreació de determinats trets culturals andalusos a Catalunya era ja un fet als anys vuitanta. Tanmt és així que mentre jo feia treball de camp a Andalusia, la meva col·lega, l’antropóloga andalusa Emma Martin estudiava aquestes institucions a Catalunya. Jo mateix, durant la dècada vaig tenir l’honor de ser anomenat pregoner a Tarragona de l’associació local en algunes ocasions.

Si les hermandades filiales de Catalunya, Madrid, Canàries o Australia s’inscriuen dins la lògica estructural de la devoció a la Virgen del Rocío: una relació d’oposició concèntrica entre la Matriz i las Filiales que va ser objecte del meu primer article sobre el Rocío, la meva observació de la reconstrucció del Rocío a Catalunya havia de fer-se des d’una perspectiva diferent, dins el marc en el que hem d’inscriure també la Feria de Abril de Barcelona. Formava part d’una característica, també estructural de la societat catalana, en la que l’associacionisme civil – inclosos determinats moviments o rituals religiosos – , són el producte o el fruit d’una societat mestissa, molt complexa amb la que, també en pobles petits , vertebra socialment el pais. El cor Aromas de Azahar no és una excepció. Fundat fa una dècada i amb un ampli historial de concerts, forma part de la vida ciutadana de Creixell al costat de la colla gegantera i el ball de diables. Tan catalans són la sardana o les jotes del Baix Ebre com els Cors de Clavé o el cor Aromas de Azahar. Josep Anselm Clavé a meitat del segle XIX pensava que el cant coral era una manera de elevar l’esprit de la classe obrera. Diables, castellers, geganters o Aromas de Azahar són peces indispensables dins la sociabilitat local. Entre concert i concert, entre actuació y actuació, els seus membres mantenen les relacions socials, les amistats. Fa un parell d’anys el cor va peregrinar – el terme és precís – , a la Ermita En veureu les imatges emocionades al arribar. Jo també hi vaig cada anyi, malgrat la meva laicitat, no m’oblido mai d’encendre una candela.

Jo vaig saber de Aromas de Azahar fa un any. La meva vida al poble ha estat sempre una mica secreta. Vivia al poble, pero la vida local la mantenia distant. Tot va canviar aquell dia d’octubre que, per molts de nosaltres i mes encara pels que vivim en poblets petits van produir-se aconteixements que ens van convertir en membres d’una col·lectivitat. Ho he explicat en un altre lloc. Vaig descobrir nous amics, van proposar-me i vaig acceptar anar en una candidatura municipal i ells van descobrir-me, ben a l’atzar, al Centro Andaluz de Creixell. Aixó del Rocío ho porta associat. Malgrat que molta gent sap que soc antropóleg, només els professionals coneixen la meva activitat acadèmica com a tal al Rocio. Et pregunten per la teva vida i el tema acaba sortint, i una bona amiga al saber que hi havia el video va dir-me de l’existencia del cor. Vaig sugerir-li la possibilitat de presentar-lo a Creixell com una manera de posar en relleu el mestissatges de la cultura del país. El president de la entitat andsalusa Pepe Márquez s’hi va apuntar inmediatament. Vam passar el video al novembre 2018, són les imatges que teniu en aquest post. Al febrer 2019 va proposar-em tornar-lo a projectar. Jo no coneixia ningua abans. Ara ens abracem pel carrer.