Una de les conseqüències de la gran pesta de 1348 va ser la municipalització i, ben aviat, la medicalització de les ciutats, contractant metges,  metges, fent-los passar visita als hospicis i als hospitals controlats pels Ajuntaments. Això es el que va passar a la Corona d’Aragó i a Itàlia a finals de la Baixa Edat mitjana. També la pesta de 1348 va donar lloc al primer regiment de l’epidèmia per Jaume d’Agramont un metge de Lleida que ja proposava el confinament de la població en cas de plaga.

 La posició dels municipis estava avalada per la escolàstica medieval desenvolupada per les ordes mendicants i que van donar lloc a textos que avalaven la gestió civil de les ciutats, el mes conegut dels quals es el Regiment de la Cosa Pública, escrit per Francesc Eiximenis el 1385 i on desenvolupa un debat – d’arrels cristianes però no només sobre el concepte de be comú.

La idea del be comú, va ser desenvolupada a principis del segle XX per Kropotkin en un conegut llibre sobre l’ajut mutu. Entre el be comú i l’ajut mutu hi ha una superposició de conceptes que tenen que veure, sobre tot, pels profunda canvis socials i culturals entre el s.XIV i el s.XX. El 2020, la pandèmia i ací abandono ja qualsevol temptació erudita, posa de relleu la necessitat de repensar la nostra vida comunitària que, després d’aquest sotrac, com va passar el 1348, no serà el mateix. Al segle XIV no hi havia estat, l’estat era el municipi. El 2020, l’Estat en un país descentralitzat com aquest i malgrat les xorrades de l’espanyolisme mes abrandat, són les CCAA que proveeixen la sanitat, l’educació i els serveis socials. L’estat no en sap ja de gestionar el local, com han après ha fer les CCAA. Ho han après perquè hi ha distints nivells de organització, en sanitat la jerarquia hospitalària comarcalitzada i les àrees bàsiques de salut que tenen una extensió menor que les comarques. La nostra Area Bàsica de Salut  gira en torn d’un Centre d’Atenció Primària a Torredembarra i d’una sèrie de consultoris als pobles, com el de Creixell. Demà parlarem d’aquest model en la mesura que comença a estar present en els debats. Els municipis no tenen competències sanitàries assistencials directes però si en sanejament i en serveis socials i ací es on cal parlar del be comú i de l’ajut mutu, com a espai per al debat en aquest davantal d’avui.

 El desenvolupament de l’Estat del benestar va trencar radicalment el model caritatiu de la beneficència, l’almoina, en termes col·loquials. L’Estat és un espai de drets que ha de protegir la població en situacions de crisi, a tota la població. El municipi, també Creixell ha d’assumir la protecció de tota la població i no posar-la en risc. El problema que es planteja avui te precedents però no els invocaré. El principi es que el municipi no pot fer avui almoina, ha de resoldre els problemes a partir de la consciencia i de les dades relatives a la ciutadania que ha de protegir.

Amb el confinament, als pobles mes petits del Baix Gaià hi ha tres grans blocs de població: un te sous públics, jubilacions, els treballadors de les empreses o dels negocis autoritzats a obrir – farmàcia, estancs, etc… – o, en alguns cassos rendes que no estan en risc durant el temps del confinament. Col·loquialment, són la «classe mitjana». Un sector, que correspon a la etiqueta clàssica del «proletariat», són aquells ciutadans que, ja abans de la pandèmia podien beneficiar-se de determinats ajuts per la seva condició social: ajuts de menjador, subvencions de divers ordre que no són mai almoina sinó drets que els atorga l’Estat de dret. A Portugal, per exemple han empadronat tots els il·legals per no deixar-los fora de la protecció de l’Estat. El tercer bloc es un altre: són treballadors, autònoms a petits empresaris que pel confinament i les seves conseqüències han perdut la feina o no poden fer, simplement calaix. Als pobles de la costa del Baix Gaià el problema es gravíssim perquè una part important d’aquesta problemàtica afecta al sector turístic i de serveis del poble, però també als tallers vinculats a cadenes de producció relacionats amb el món de la construcció o, simplement els tallers mecànics en general i del automòbil en particular. Això significa que aquest col·lectiu te un futur extremadament incert per dues raons: la primera és que no cal pensar en aquest any 2020 com un any de recepció de turistes. La fase de transició durarà molts mesos, segurament no podrà anar regularitzant-se fins al 2021. La segona es que la crisi econòmica serà brutal i durant al menys un any o un any i mig el consum estarà extremadament limitat.

Tornem doncs al ajut mutu o al be comú. No podem, com a comunitat assumir això com una fatalitat ni dient que els pobres estan ací per moure la consciencia dels bons cristians. Això al segle XIV tenia certa lògica cultural, ara no. Un dels debats d’aquests dies es la idea de la «renda bàsica», l’única opció raonable per mantenir el teixit social. Hi ha un enorme debat al respecte per raons macroeconòmiques però és la única solució durant una llarga temporada. La renda bàsica afectaria, a Creixell als grups dos i tres que he citat. No al primer. Tampoc pot estar basada en carregar la imposició sobre el grup primer per coses que us explicaré ben aviat

En tant no es resol aquesta problemàtica, què poden fer els municipis petits amb pocs recursos. No massa però si coses puntuals i sempre amb la perspectiva que hem de resoldre una situació que afecta al conjunt de la ciutadania i que no tingui el mínim tret d’almoina. Si seguiu els mitjans veureu que a escala municipal hi ha algunes mesures possibles: pels grups 2 y 3 suprimir el cobrament de l’impost de circulació del mes proper i finançar-lo amb una reforma del pressupost que revisi les partides que per mor del confinament no es podran fer efectives (subvencions a entitats festives, etc…), moratòries o condonació als grups 2 i 3 de l’IBI, especialment a les empreses i autònoms que han quedat fora de joc. Amb això cal una enorme transparència i uns criteris ben definits de com s’ha de fer.

Hi ha una tercera acció que ens correspon als del primer grup. Crec inevitable la obertura de comptes de solidaritat basats en donacions anònimes – recordo que no parlem d’almoina sinó d’ajut mutu -, per fer front a necessitats puntuals que es puguin donar i que hauria de supervisar la municipalitat a partir de comissions amples on estigui representada la societat civil per establir-ne els criteris de distribució. Amb aquest fons es podrien proposar ajuts puntuals, que mai podran ser massa grans a demanes puntuals dels grups 2 i 3, en certa mesura semblants als 2000€ de la GdC als autònoms. Aquesta solidaritat al meu entendre hauria de basar-se en dos tipus de donacions: unes puntuals de quantitats mes o menys gran o donacions mes petites – 5€ pot ser importantíssim- regulars carregades pel banc cada mes fins que hom decideixi que aquest tipus de solidaritat es necessari. Tot això no m’ho invento. Els bacins de pobres medievals funcionaven així!