El 19 de maig de 2010 va inaugurar-se la nova seu de l’Arxiu d’Etnografia de Catalunya. Ho vam fundar en Joan Prat, el Juanjo Pujadas, La Dolors Comas, el Jordi Ferrus, la Serra París i jo mateix ara fa trenta anys. Erem joves, suposo que estavem enamorats (o no), no en sabiem massa de massa coses, però teniem un projecte, potser una geografia sentimental. L’arxiu va tenir una vida relativament morosa. Durant una dècada vam acumular-hi documents i vam publicar una revista raonablement decent vista amb la distància que dóna el temps fins que la bogeria o el vent van endur-se les il·lusions. Ens vam fer grans, vam assumir altres objectius d’acord amb els temps: desenvolupar els doctorats, els master, consolidar un departament que en la seva proto-història fou una fascinant – però com totes les coses fascinants amb ribets agredolços – anarquia ordenada. Després, l’anarquia va haver de convertir-se en estructura, en el bussiness que caracteritza avui als departaments universitaris. Encara va haver-hi temps per posar ordre a l’Arxiu, per catalogar-lo primitivament amb MS-DOS, peró el temps passà i la seva memòria va anar esvaint-se, preservada en un celler on de tant en tant les pluges de tardor provocaven inundacions. L’Arxiu esdevingué una cambra de mals endreços, un magatzem d’arqueologia mecanogràfica i informàtica en el vell casalot de la Plaça Imperial Tarraco on, com onades en una roca deserta, es van anar esvaint, lentament, els somnis de la joventut.

Per fi, trenta cinc anys més tard, al vell edifici Imperial l’autoritat va anunciar que abandonavem el vaixell. Vam tenir temps d’un emotiu responsori a la sala d’actes arnada, polsosa i fosca que havia estat testimoni de la nostra vida, vam prendre a les espatlles el vell sofà d’escai testimoni de les nostres atabalades navegacions – i de les d’alguns altres -, i vam arribar a la terra promesa del Campus Catalunya, on durant mesos no podiem creure que podeiem treballar sense runa, en un espai net, lluminós, amb una cafeteria amb parasols on tornàvem a veure gent.

I heus ací que una altra generació decideix recobrar el vell Arxiu, donar-li (potser) nova vida. Era el nostre passat, la nostra identitat. Serà també la seva?