A mitjans dels anys cinquanta, quan els falangistes campaven amb el seu estil pinxo per la Ciutat de Barcelona, a Lluís Maria de Despujol i Ricart, de la nissaga dels Palmerola, Canonge de la Seu de Barcelona, Doctor en Dret Romà, Prelat Domèstic del Sant Pare i Capellà del Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña el Capítol van anomenar-lo per representar-lo a la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu (MIA). Romandria al càrrec una dècada al costat de Mariano Vilaseca, un altre canonge tradicionalista que havia estat director de Flechas y Pelayos durant el seu exili al Burgos de 1937 a 39, però que des dels temps de la Dictadura de Primo de Primo de Rivera va ser, intermitentment, administrador de l’Hospital fins que el van fer fora o va dimitir el 1967. Despujol, era el cunyat de Ventosa i Calvell, i oncle d’Ignasi Ventosa i Despujol, home fort de Urbanizaciones y Transportes – més Urbanizaciones que Transportes – doncs aquestos asseguraven el transport de les masses de productores als nous polígons de vivendes dels voltants de la Ciutat.

A en Despujol, en Cinto Reventós l’anomenà un «home del Renaixement». Propietari d’un antiquari, arrivaba a l’Hospital amb un stromberg negre (nom casolà del Citroên traction avant de 11 CV). Home fort, perquè entre 1939 i 1967 els canonges administradors van controlar amb ma de ferro la institució, a partir d’un pacte no escrit que implicava que el nacional-catolicisme controlaria la beneficència barcelonina, deixant als falangistes el Seguro Obligatorio de Enfermedad. El 1957 Sant Pau era un dels més grans propietaris urbans de la Ciutat. Només la finca de l’Institut Mental de la Santa Creu, entre Horta i Sant Andreu, tenia quasi be 150ha comptant-hi la finca principal, i parcel·les disperses al llindar d’Horta i de Verdum adquirides amb llegats de benefactors per assegurar una institució per bojos a la Ciutat (Vg. el post Stultifera Navis).

El canonge, per finançar una profunda reforma de l’Hospital, i fill del seu temps i de la seva classe, va decidir jugar a especulador inmobiliari, un ofici històricament ben representat entre els ciutadans honrats (títol semi-nobiliari) de la Ciutat de Barcelona. Obrí una subhasta sota ma per especular amb les finques, un cop va veure que l’Ajuntament – pre i post porciolista -. podia expropiar les finques del Mental a baix preu per edificar-hi el que serien part de Verdum, part de la zona de Peguera a Horta, la Guineueta, Canyelles i Can Masdeu. Volien comprar els terrenys barats, i els seus homes de palla els vendrien com cal. Home d’Església, educat i de posat aristòcrata sembla que no va voler entendre’s amb les forces vives de l’Ajuntament del seu temps, farcit de personatges enriquits durant l’estraperlo, nous rics sobrevinguts que medraven sota Porcioles i la seva notaria, mai tancada. L’Ajuntament que mai havia mogut peça a la Santa Creu envia ràpidament a la MIA un dels seus homes forts per desmuntar les operacions immobiliàries del canonge. Posà de relleu com el Canonge havia comès delictes de falsedad en documento público, havia «posat pis» a un seu secretari i s’havia apropiat d’una finca que, a finals dels anys seixanta, els detectius contractats per la nova Junta de l’Hospital van advertir que allotjava una casa de barrets. O sia que des de la seva talaia al final de l’Avinguda Gaudi, Despujol va fer-se, diguem-ne un traje.

En temps de Modrego i Arriba i Castro, l’escàndol va ofegar-se. La especulació en torn als terrenys de l’Institut Mental va prosseguir fins a 1977. Fou una de les històries més sòrdides de la Transició barcelonina, fruit d’un temps on els corbs sobrevolaven la Ciutat, i els grans propietaris de terrenys lliures o de fàbriques al terme municipal- poseu els noms que volgueu perquè hi són tots -, van fer fortunes més o menys fàcils.

Després va semblar que les eleccions municipals de 1979 podien acabar amb «la cosa» i Barcelona seria una ciutat pura com una verge. Vingueren els Jocs Olimpics, on algunes ments il·lustrades van assolir, al menys, que la especulació tingués una gran qualitat urbana. Malgrat que l’enyorat Manuel Vàzquez el Empecinado, denunciava el 1994 a El País (14.09.1994) que Maragall ha asumido la Gran Barcelona, el gran proyecto de Porcioles, més del mateix però molt més sofisticat de del punt de vista financer i del que «no es noti». I tant. Després hem viscut una etapa de neoporciolisme que ha deixat al personal «garrulo» dels seixanta setanta com uns petits gàngsters poca-penes, com en Toni Soprano o els de Godfellas de Martin Scorsese, substituïts ara per personatges molt més semblants, pel seu perfil de classe, al Michael Corleone de la segona i tercera part de The Godfather, això si sense el 38 o el guarda-espatlles amb una Uzi. Ací això ni cal ni toca. Tot queda a casa.

I per fi, la llufa del Palau, on tots estan atrapats en la mateixa teranyina que, des de la Baixa Edad Mitja, mana a aquesta Ciutat i a aquest país, però en la que el que s’ha fet enxampar, o ha interessat a no se qui que l’enxampin, ha perdut el c… per filtrar a La Vanguàrdia el seu penediment. Era urgent, per convertir-se en víctima única, solitària, no sigui que el que ha passat al Palau, on hi són tots: des del Govern de l’Estat a tots i cada un dels mecenes, se’ls pugui pringar per acció o per omissió. Ací sembla que el problema no són els sastres – com a València – , sinó que el ara poca-vergonya d’en Millet (Creu de Sant Jordi de la Generalitat i amb l’Alcalde Hereu retratat amb ell) s’hagi arreglat el xalet de L’Ametlla, o hagi posat el pis, la casa o la propietat a nom de la dona, dels fills o de la minyona i s’hagués posat en nòmina, perquè a la empresa catalana familiar, és tradició estar en nòmina per tenir assegurada la pensió, i millor encara si hom pot col·locar, a la dóna, als fills o als nebots. I si a mes la empresa no és la seva, com és el cas, millor perque així no cal arriscar els doblers, que poden col·locar-se a la Borsa, al bussiness inmobiliari, a Andorra o a les Illes Caïman on els principals caïmans són els banquers i els homes de palla. No fos cas.

A mi no em produeix, el senyor Millet, cap fàstic, ni cap basca com a alguns periodistes de tertúlia radiofònica. Em diverteix profundament el cinisme de la situació. Em produeixen basca tots quins ara s’esquincen les vestidures i parlen de fàstic i basca. No sóc tan tan ingenu per pensar que, el 2009, aquestes coses no se sabien des de fa anys, doncs chez Sopranos i Corleones aquests coses es tracten amb discreció, però és saben. Aixó és la política en el seu més noble sentit! I no ho dic amb ironia. Es la local-level politics que permet que la cosa funcioni encara que hom en qüestioni la democràcia. Millor dit en democràcia al menys crucificaran al Millet en públic (però no a la teranyina que li ha permés fer de Millet ni als periodistes que sabien i fan que no saben). A Despujol van enviar-lo a algun retiro i el bon home va morir amb un cilici posat. Al Millet li posaran el cilici en vida perquè els demés se’n surtin. I ací els Soprano o els Corleone no envien sicaris… No fos cas.

En fi de comptes, a la nostra local-level politics no li manca finezza – i em guardo el cas de la dita política española de la que Andreotti ja va deixar dit que li mancava, forma elegant de dir que era garrula de mena – . La nostra cultura política està ben assentada en la finezza italiana des de la Baixa Edat Mitja i dels temps de la busca i la biga. Finezza implica que la pela no és vegi massa, que s’amagui sota un punt d’avara povertà i que politics i periodistes al servei de la finezza puguin medrar, sempre que no toquin les essencies dels ciutadans honrats que viuen d’especular ni la voraviu dels politics, que els deixen fer el gitano – aixó si sense que siguin gitanos – .

En aquest món «trinquen» al paio que és fa carteres a la Estació de Sants, o al pixa-tinters que ha cobrat dues vegades un viatge, o ha fet trampes amb les dietes. El que no pot ser és que ens expliquin que una obra pública hagi costat el doble que hom va facturar. Es el que passa amb tota la obra pública que hom fa i desfà en aquest pais, mentre ningú demana una auditoria seriosa si no fos perque, i aquesta és la meva hipòtesi científica (perque sóc un científic), la mordida – el que a Mèxic serveix per anomenar el que anomena – , el 50% hagi anat a les caixes de (tots) els partits, probablement de manera proporcional al seu pes al Parlament. Si no no m’explico la incomoditat de la nostra classe política a les entrevistes a les ràdios, del gurú Mascarell que fa uns dies estava estranyament tens a una emissora jurant i jurant que no era cosa d’ell, al ex-vicepresident Mas, a l’actual President Montilla i als periodistes que ara s’escandalitzen, o al crexent ball de bastons inside la «sociovergència». S’escandalitzen? Si no ho sabien és que la ceguesa els invadeix. Si ho sabien com és que no van fer el què calia, els darrers deu anys: per memòria la «socio-vergència» governa el pais des de 1979, entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. Mira per on ara surt el 3% d’aquest senyor que ara diuen que te Alzheimer… Mira que si fos…!

Tinc a la memòria – però faré una cita literal- les frases que va dedicar l’historiador americà Amelang, enamorat de Barcelona, com jo mateix, sobre la classe dirigent de la Ciutat al s.XVII: La paz de la ciudad descansaba sobre las prudentes limitaciones que su clase dominante imponía a sus prerrogativas. Quizás la confianza nacida de ese firme dominio del poder sea lo que mejor explica por qué raramente se producían actitudes de duda en lo alto de la grandiosa ciudadela desde la cual la élite vigilaba los de abajo (Amelang, 1986, pg 210). Que lluny sóm dels versos potser ingenus, potser esperançats de Joan Maragall, Al damunt dels nostres cants/enlairem una senyera/ que ens farà més triomfants… en els negocis.