Tens deu o dotze anys. Des de fa quatre o cinc tots els dijous a la tarde, festa al Liceu Francès, la mama, l’àvia, la veina del segon primera, sortim de la porta del Carrer Córsega 529 o de València 469. Previament ens han disfressat de manolitos, ben tapadets malgrat que sovint al carrer fa menys fred que a les cases de la postguerra. De vegades cap al Nuria, a Roger de Flor amb Rosellò o al Chile on l’acomodador es un vei, o al Venus, a l’Avinguda Gaudí, o més a baix al Triana, de vegades al Versalles que a les set de la tarde ofería un espectable de music-hall, variétés en deien, o al Màximo a cent passos amunt de la Sedeta. Cines de patacada, amb olor a suor de classe obrera barrejada amb pols de dècades. Fileres de cadires de fusta, que grinyolen al seure, seients de vellut fosc, desgastat pel temps i per milers de faldilles i pantalons, acomodadors d’edat indefinida que ens “deixen passar” a les pel·licules no aptas para menores perque de no fer-ho els cinemes de barriada haurien fet fallida. La misteriosa fila de autoridades sempre buida en el cinema ple, bloquejada per una cadeneta. Fila de autoridades que servia als acomodadors bonifacis per posar – hi els nens petits darrera per que no ens tapessin la pantalla els caps de davant. Programes dobles de sesión continua, amb cintes gastades i rallades de passis infinits per cinemes de barri reestreno, reestreno preferente, copies que anaven perdent la brillantor des dels cinemes d’estreno Capitol, Metropol y Bosque, Montecarlo, Niza y Aristos, Windsor Palace y Kursaal al centre de la ciutat amb acomodadors vestits a la federica quan emigraven als cines de les barriades populars, als “windsor pulgas” del Clot, del Guinardó o de Verdum. Pelis amb talls per la censura, amb talls perque la copia petava a mitja projecció, fonia el fotograma mentre la platea picava contra les fustes de les cadires amb peus i mans, cridòries quan el projeccionista es despistava i els carbons dels arcs perdien lluminositat o el focus desapareixia, cridories quan el serè de cavaleria tataratata o quan les maggiorata als peplums italians ensenyavent el canalet. Cinemes, paradisos y eldorados d’una infància sinistra en una ciutat sinistra. Interludis per anar als banys, bruts, amb les pintures cascades, amb aroma a ferum. Aigua i carameloooo! dels venedors de llaminadures. Cacahuets, tramussos, xufes, cigrons torrats, el so de la gasosa que s’obria i regava al veïnat, els entrepans embolicats amb la Vanguardia Española o el Ciero. Próximamente en este local. Diapositives ràncies amb anuncis de pócimes, de les botigues del barri amb una llum desvaida. Mentre, l’acomodador obria els portells a prop del sostre perque l’aire del carrer fes respirable la olor a humanitat que s’hi acumulava amb el temps.

En aquest món trist, al Paralelo que ja havia perdut son charme et son éclat sicalíptic de preguerra, on encara a prop del bar Xicago hi havia cerveseries com les d’abans on la classe obrera els diumentges anava a fer el vermut, en el solar d’un antic teatre de music-hall, va venir el Cinerama. L’Amèrica dels cines de barri, en blanc i negre i amb 4:3 de les pelis desgastades per l’us, amb els carbons cremats fins al límit, amb el color de les cintes socarrades pels passis infinits s’esvaia al seure en una pantalla circular que projectaria sincronitzades tres pel·licules de 35mm fins que la Panavisión 70mm molt aviat la desplaçaria. Però els avenços tècnics posteriors ja no van ser el mateix. Seies en el mig d’una sala neta, amb una olor discreta, amb butaques de vellut, amb acomodadors que et duien amablement al seïent numerat, amb un bar que no venia paperines de tramussos, cacahuets, cigrons torrat, ametlles i avellanes, sino xocolatines Nestlé i Darlins.

De cop sonava una música que t’envoltava. Els llums de la sala fonien en negre lentament. La cortina transparent s’obria i l’infant s’endinsava en un univers de somni que ara podreu evocar si tanqueu els llums de la cambra, fixeu la qualitat de Youtube a HD, poseu la pantalla completa i acosteu-hi la vostra cara a un pam …