Vaig aprendre a escriure en francès. Jo tenia quatre anys i en la Barcelona de la postguerra, la meva família, baixa menestralia i classe obrera procedents d’una cultura republicana i laica van enviar-me al Liceu Francès. Jo parlava a casa català amb accent occidental doncs part de la meva família ve de Lleida i del País Valencià. A casa dels meus avis materns, aragonès i castellana, parlava un castellà acatalanat. Però a escriure vaig aprendre en francès. Els meus manuscrits encara avui revelen la influència de la cal·ligrafia «rodona» de l’Ecole primaire de la III República. Als vuit anys només escrivia francès, podia pensar a classe en francès, a casa en castellà o en català segons el medi en el qual havia de jugar. Jugavem en catalá al pati del Liceu del carrer Provença amb Bailen, allà on ara s’aixeca un «Nuñez-Liceo» que probablement tothom pensa que fa referència al teatre del Liceu. Doncs no. Jugava en castellà amb els meus cosins al Guinardó.

A la torreta de la meva àvia materna, una casa del Patronat de vivendes militars al carrer Torre Vélez, vaig descobrir el castellà de la immigració: el pie, tute i gua o el churro, media manga i mangotero i poc a poc vaig començar a llegir castellà, que no a escriure’l, devorant Guillermos, d’amagades Hazañas Bélicas i a la vista el TBO i el Pulgarcito que a casa consentien comprar. Coses com Roberto Alcázar y Pedrín, el Capitán Trueno o El Jabato, eren lectures del pedrís de casa de la iaia al Guinardó, que havien comprat els meus cosins. Tinc una vaga consciencia que va ser la senyoreta Mainer qui, a finals dels cinquanta, va ensenyar-me a escriure en castellà per passar l’examen del ingreso al Batxillerat.

Però fou l’Ernest Carratalà el primer any del Pla Maluquer a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona al que dec escriure avui un castellà relativament decent. Als meus setze anys, al abandonar el Liceu Francès del gran Pere Ribera, crec que era capaç d’escriure un francès més digne que el castellà. Va costar-me dècades abandonar la frase barroca del francès clàssic incrustada al meu castellà funcional.

I el català! A la biblioteca de casa, un miler de llibres, hi havia poc en català. En marxar a l’exili el 1939 el meu pare i la meva avia els llibres van quedar al pis abandonat de la ciutat, i la biblioteca del meu pare era, el 1959, castellana amb bastant francès. Crec que les meves primeres lectures en català foren l’Infantil, un «tebeo» editat a Andorra, i segur que fou La volta al món en vuitanta dies el primer que vaig llegir íntegrament en català. Però mai vaig aprendre a escriure’l formalment. Per això avui intento encara treballar en català amb un bon corrector ortogràfic, i si és possible, algun col·lega en fa la revisió d’estil. En síntesi vinc d’una cultura trilingüe en que els meus ancestres foren més els “gaulois” que Don Pelayo, i a on em calia constantment traduir entre el francès, el castellà, i les variants del català barceloní, sempre una mica xava, i el lleidatà avalencianat de les meves relacions familiars.

Entre 1973 i 1979, el ja no tant adolescent va abordar la seva tesis doctoral, un estudi sobre un conflicte laboral i social en un manicomi barceloní del qual teniu noticia en un altres post d’aquest blog. Com el doctorat el vaig fer a França, per allò que aleshores el francès mantenia a Catalunya una notòria hegemonia i jo tenia un coneixement light de l’anglès, vaig topar-me amb el fet de haver d’escriure en francès una tesi etnogràfica pensada en castellà/català i en la qual els més de vuitanta informants és distribuïen entre catalano y castellanoparlants. En ple tardo franquisme i transició posterior, no era possible no reivindicar la catalanitat i per això les meves notes de camp, moltes entrevistes estaven en català (altres en castellà), però al redactar la tesi la vaig pensar en francès malgrat que estava traduint entre tres llengües a les que havia d’afegir la ja enorme bibliografia anglosaxona que vaig haver d’emprar.

La presentació de la tesi, el 1979 exigia escriure el text en francès. Vaig assumir, en aquell moment de màquines d’escriure i paper carbó, que no era possible emprar els texts catalans o espanyols doncs no podia permetre’m el luxe de les traduccions literals. El text final, llegit avui és sorprenent. Sense voler-ho, el meu francès era clàssic, més proper a la llengua del XIX que a la de la segona meitat del XX, influït en part per la lectura de diaris i revistes coetànies, però forçosament artificial. La tesi no es va publicar mai.

Una dècada més tard, una part d’aquest text va ser publicada en anglès. En el camí intermedi jo ja havia reescrit bona part en castellà els texts originals per anar-los publicant a Espanya. Al mateix temps m’havia trobat amb la circumstància de haver d’escriure en català. La meva experiència no fou gens bona. Al llegir revisions i correccions d’estil en català “escaient” no em reconeixia a mi mateix. Si em podia reconèixer en els texts francesos. Ara, m’havia de posar al davant la possibilitat de una vera traducció, que la Susan Digiacomo, antropóloga i avui col·lega a la Universitat Rovira i Virgili va fer acuradament. Era la primera vegada que hauria de sotmetre’m a la traducció en una llengua – l’anglès-, que puc parlar destrossant-la, en la que he arribat a impartir docència i conferències, però en la que la meva capacitat escrita és ben modesta. A més el tema que proposava era el producte de les traduccions múltiples internes a que havia estat sotmès i, encara més el tema, un tema “local europeu” havia d’aparèixer en una publicació anglo-saxona amb lector probablement poc familiaritzats amb les peculiaritats historiogràfiques del pais.

La traducció que va fer-ne la Susan, i que he rellegit aquests dies em va semblar funcional, i certament creativa. En aquest cas l’avantatge era que la traductora coneixia molt be el context historiogràfic i etnogràfic i podia posar-se en la pell d’un aleshores jove etnògraf i historiador català que en escrivint un text sobre els desenvolupaments de les polítiques públiques psiquiàtriques a Catalunya, pretenia, de cara a lector no ibèric posar de relleu la singularitat del cas “espanyol” en relació al francès o a l’anglès. Però a la vegada pretenia visualitzar també la especificitat catalana, habitualment oculta darrera la etiqueta Spanish amb la que els forans ens identifiquen. Ací la complicitat de la Susan que viu amb dos peus a cada cantó, va jugar intensament. Llegit avui la traducció apareix m’atreveixo a dir que més d’ella que meu, en la mesura que la pròpia funcionalitat de la traducció, i l’estil de la escriptura més historiogràfica que etnogràfica, li donava una major llibertat per ser expressiva.

Amb el temps, el meu estil narratiu ha anat madurant en castellà, i crec que en la darrera dècada he pogut assolir un estil en les meves narratives etnogràfiques – i historiogràfiques -, prou personal. Es basa en la estilització del naturalisme etnogràfic a partir de l’ús de les elipsi, de jocs metafòrics, basats en una frase cada cop més curta i en la que no està absent mai la vivència o la emoció personals. En ella la distància etnogràfica s’assoleix precisament per la que el autor construeix en la seva relació a l’objecte. Més encara, en la narrativa hom juga amb estils narratius clàssics: la literatura dramàtica, la tonalitat melodramàtica, còmica o tràgica, o en la combinació de les anteriors amb un naturalisme descarnat. Òbviament, aquest tipus de narrativa, en el meu cas essencialment castellana, planteja problemes de traducció més complexes que el que hom troba amb la traducció d’un article biomèdic. Doncs be, en un article publicat recentment de natura auto etnogràfica, la Susan va haver d’assumir – de nou – la seva edició i revisió. El camí seguit des de 1991 a 2001 és immens. He rellegit tots dos articles per aquesta ocasió, i trobo que el text anglès, i ara amb una major fluència en anglès puc valorar-ho plenament, és el “meu” text. Sembla com si la Susan s’hagi posat en la meva pell i la emoció que trobo en la meva experiència etnogràfica escrita en castellà, és transporta amb la mateixa delicadesa a un text anglès que hauria escrit jo/ella. La experiència ha resultat fascinant. Només sóc capaç d’interpretar un tal grau de sensibilitat compartida per les experiències compartides comunes en relació a la malaltia severa, però també perquè la feina d’una dècada de la Susan com la meva editora/traductora en anglès sembla que la fa transmutar-se en mí, o potser jo també, sabent la seva sensibilitat i el grau d’embodiment del meu estil narratiu, em sento alliberat, quan escric en castellà un text que ella haurà de traduir, perquè se que el text anglès recollirà exactament la tonalitat narrativa que he volgut donar-li, tonalitat que com en el llenguatge musical és fonamental per convertir un text acadèmic en un de plenament personal.