Un 90 % dels trastorns de salut no acaben mai al metge ni a les institucions sanitàries. Els resolen els “profans” a casa seva, sovint en base a medicaments que no s’usen tan malament com hom creu, perque al llarg dels anys la població ha anat adquirint coneixements positius sobre ells. N’és una prova que molt pocs d’aquests petits trastorns domèstics són derivats als serveis sanitaris o als professionals. Si tothom ho fes es el nostre dispositiu de salut estaria desbordat. La paradoxa és que d’aquest univers de pràctiques i representacions en sabem molt poc i no sembla interessar massa. La immensa majoria de la recerca sanitària es basa en el petit percentatge de trastorns que donen lloc a l’obertura d’una fitxa d’admissions en les institucions públiques. Mai en les privades. Això justifica el desconeixement que tenim de les pràctiques de salut, de les formes de gestió de la salut que practiquem mes sovint a casa nostra. El desconeixement és tan profund que, en general, les famílies dels metges malfien dels facultatius que viuen a casa perque no els fan cas, el segon son les ruqueries, segons els professionals, que molts pacients afirmen patir quan acudeixen a les consultes de les institucions. Alguns mal pensats afirmen, que aquestes ruqueries ho son del malalt de consulta pública, i que esdevenen malalties greus en les privades… per que des dels temps de Knock sabem que un home sa és un malalt que s’ignora… Aquests fets anecdòtics palesen dos llenguatges, un sostingut per els professionals i dels quals els profans no “tenen ni la menor idea”, i d’un altre paral.lel, sostingut pels profans i dels quals els professionals, que son també a vegades pacients, s’entesten a ignorar. Per nosaltres en eixa ignorància mútua s’amaga un dels principals obstacles per a una salut millor per a tots.

En la nostra societat, i des de fa cent cinquanta anys, aproximadament, metges i farmacèutics gaudeixen d’un monopoli administratiu atorgat per l’estat. Abans, en canvi compartien el pa i la sal amb una munió d’especialistes i d’institucions en les quals sovint els sanitaris “de carrera” tenien un paper migrat. La raó de tal monopoli, i convé assenyalar-lo no fou exclusivament la conseqüència de “la ciencia”, sinó sovint raons d’ordre públic. En alguns països, a la República Popular Xinesa o a Taiwan, mes recentment, l’estat ha atorgat els drets de guarir també a la medicina acadèmica de la tradició intel·lectual xinesa, deixant ben clar que el monopoli d’una corporació sanitària es abans tot una qüestió política i corporativa i no exclusivament el fruit de raons científiques.

Per tot això estimo molt convenient que s’obri una reflexió, com succeïx en altres països occidentals sobre alguns postulats que semblen inamovibles en el nostre sistema sanitari. Postulants que a vegades s’emparen en la pretesa cientificitats que els atorga el que siguin autoanomenats científics que els facin -i que com el Sant Pare parlen “ex cathedra”-, però que no contribueixen a millorar l’estat de salut de tots nosaltres, sinó simplement a defendre, com gat panxa enlaire, un prestigi corporatiu absolutament en crisi quan hi ha cent vint mil metges al país, mes de la meitat proletaritzats, i la resta senzillament a l’atur, o cercant feina en el lumpen. El que es trist es que el model de formació que se’ls ha ofert no serveix per a trobar la feina que esperen, però quan no la troben, o no poden accedir-hi, tampoc serveix per a fer res mes.