A fi de la primera dècada del segle XXI, com a colofó d’una recerca que em va ocupar cinc anys i va donar lloc a un llibre, Stultifera Navis. La bogeria, el poder i la ciutat vaig discutir el problema dels límits de l’escriptura etnogràfica i de la «història total». En el procés d’escriptura de l’obra, vaig introduir lletres de cançons com a contrapunt, i la secció més pròpiament etnogràfica, s’articulava metafòricament amb la lletra de la cançó de Cisa Qualsevol nit pot sortir el sol. Una vegada acabat el llibre, vaig topar amb la documentació fotogràfica de la institució. en curs de catalogació a l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Gairebé coetáneamente vaig poder recuperar enun calaixera de la meva casa, tres bobines en *super8 (uns 45 metres de pel·lícula) que havia filmat a  l’Institut Mental de la Santa Creu en 1974-75 quan hi treballava com a psiquiatra. Contenien l’última processó de Via crucis el Divendres Sant de 1974, un document que, fins i tot avui, em sembla escruixidor, fins i tot quan mancava de la pompa d’antany, en els anys de plenitud del nacional-catolicisme. El 2008 vaig elaborar un primer  video  de 10′ que ha revut unes 25000 visites  des de aleshores, amb els materials que disposave aleshores i amb medis d’edició de fortuna.

Entre 1889 i 1986, el Manicomi de la Santa Creu, més conegut com Institut Mental de la Santa Creu va ser el segon més gran de Catalunya, i l’edifici més important de la Ciutat darrera el castell de Montjuïc. El bastiren al bell mig de vint hectàrees de terra campa, entre un Horta i un Sant Andreu de Palomar encara independents. Lluny de la ciutat. Entre 1908 i 1965 aixoplugà entre 600 i 700 malats mentals: rics, pobres, capellans i monges dements,músics i banquers, mestresses de casa i treballadors. En tingueren cura unes desenes de metges, frares i monges, mossos i minyones.

El 1908, la Molt Il·lustre administració (MIA) de l’Hospital de la Santa Creu, la seva propietària, mesos abans de la inauguració de l’ala d’homes, encarregà un opuscle in 8º per fer-ne publicitat a tots els municipis espanyols i places de sobirania de l’Àfrica. Una part de les imatges són les procedents del opuscle imprés, i de les forografies originals que hom conserva a l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Es una col·lecció ara ben catalogada i que la responsable de l’Arxiu, na Pilar Salmerón va cedir-me amablement per aquesta feina. De l’opuscle de 1908 no sé si secretaris d’Ajuntament i mossens que el reberen, en feren cas, però cinc anys més tard les sales estaven plenes a vessar i tothom n’elogiava la seva qualitat. Fins el 1986 ningú va encarregar més publicitat. No calia, però la MIA va tenir cura de tant en tant d’enviar fotògrafs professionals per fer reportatges de la casa fins la Guerra Civil. Són la majoria de les fotos en blanc y negre que veureu al video. Amb algunes els dibuixants van composar el fulletó de factura modernista (1908), les altres van tenir com a més prosaic destí els sucessius Anuaris de l’Hospital de la Santa Creu (1920, 1921, 1922-3). Si el primer només parlava del Manicomi, als Anuaris l’establiment apareix, al final, amb les altres institucions assistencials. Mai van publicar totes les imatges. Tingueren cura, en moltes, que no hi haguessin internats en el camp del fotògraf. Només parets. Recentment s’han descobert una col·lecció d’imatges de la Granja de la Institució mai publicades i que trobareu també al video El 19 de Juliol de 1936, els documentalistes de la CNT-FAI van fer un breu reportatge de la mobilització dels treballadors de la casa, i els mostra armats organitzant la defensa en relació al cop militar i la crema d’imatges i d’objectes religiosos (Imatge 3) Poc abans del Congrés Eucarístic de Barcelona, el 1952, l’acte més emblemàtic del nacionalcatolicisme, els administradors religiosos de Sant Pau – de filiació carlina i tradicionalista -, van recuperar els vells clixés d’abans de la Guerra per una publicació conmemorativa. Hi van afegir una extraordinària foto aèria aprofitant el mateix vol que va servir per immortalitzar l’Hospital de Sant Pau.

Un cop enllestida la reforma d’un pavelló el 1962 que albirava una restauració de la casa i de l’edifici, un fotògraf professional va fer mitja dotzena d’instantànies en blanc i negre que mai serien editades. Combinen imatges del vell edifici i de les seccions reformades (Imatge 5). Tampoc hi ha interns o personal. La col·lecció d’imatges “oficials” de la institució, s’acabaria ací. De fet en el llarg procés de catalogació dels riquíssims fons arxivistics de l’Hospital de Sant Pau, les fotografies han anat apareixent en compta-gotes. La major part d’aquest material és en blanc i negre. Moltes de les fotografies no estan datades i no he trobat els negatius. La datació pot fer-se per les palmeres del pati, per les característiques de la impressió. No dubto que n’apareixeran més.

Entre 1973 i 1976 vaig filmar ocasionalment dues o tres bobines de 3′ en Super 8 de la institució. Jo aleshores no era encara antropóleg ni historiador, de manera que no vaig tenir massa criteri en enregistrar les imatges i, d’altra banda, la tecnologia Super8 no permetia excessives meravelles per la escassa sensibilitat de la pel·licula i la manca de mitjans adients d’il·luminació. Hi ha també col·leccions de fotografies privades de la institució. N’he tingut al meu abast algunes. El seu propòsit és radicalment diferent. Apareixen el personal i els malalts doncs no estaven inicialment destinades a ser fetes públiques, però són en si mateixes un testimoni molt important de la vida quotidiana de la institució, i constitueixen una de les bases de la memòria col·lectiva dels bojos, dels treballadors i del país. El 1977, Tino Soriano, un dels fotoperiodistes més interessants de casa nostrava fer una exposició amb imatges de l’Institut Mental. Malgrat que ha estat impossible recuperar els clixés originals, fou un reportatge de caire experimental en el que el fotògraf juga amb els ull de peix i els grans angulars en uns casos i l’hi interessa l’interacció entre l’espai i l’home.

En 2013, per a la seva projecció en el Congrés Encounters and Engagements (12-15 de Juny) vaig preparar aquest cop un documetal amb àudio en anglès i en vídeo HD, que un any més tard he revisat per a incorporés la digitalització en HD de dos de les bobines en Super8. La qualitat de la digitalització actual permet recuperar, pràcticament sense ajustos de color, un document que per la seva excepcionalitat està dipositat en la Filmoteca nacional de Catalunya.

El més important d’aquesta pel·lícula són les col·leccions de fotografies que ho componen: realitzades per fotògrafs professionals de Barcelona entre 1908 i 1962; les gairebé dues-centes realitzades entre 1954 i 1976 per l’enyorat Josep Jaén Teixidó, psiquiatre en el Institut fins a la seva mort el 1985 i que li acrediten com un extraordinari fotògraf; un dels primers treballs d’Encert Sorià en 1975-76 i finalment algunes imatges de fototeques particulars, al costat d’un fragment del conegut documental de la CNT FAI Movimiento revolucionario en Barcelona de Mateo Santos (1936)sobre el 19 de Juliol de 1936 a Barcelona filmat precisament en la institució. De les primeres versions inicials,vui és possible avançar. El  *Arxiu *Històric de *Nou *Barris de la Ciutat de Barcelona, ve animant i donant suport a una campanya de recuperació de la memòria històrica d’una institució que, per a bé o per a mal, va vertebrar i vertebra urbanísticament el major districte de la Ciutat. Això ha conduït a organitzar cicles de conferències, visites guiades i animades i un espai memorial virtual. Han rescatat documents sonors i visuals, especialment un document de 30′ rodat en super8 en 1972 amb imatges dels tallers d’ergoteràpia i de la institució, realitzats pels cuidadors de la Secció de *Sant Jaume. Al costat d’això el documental en vídeo *producvido per TVE Sant Cugat amb imatges dels últims temps de la institució. La disponibilitat d’aquesta documentació visual, malgrat la mala qualitat del telecinat i del no poder disposar de versions màster d’aquest, m’ha aconsellat incorporar part d’aquesta documentació

A vegades m’han preguntat sobre les raons que animen el guió i la narrativa d’aquest vídeo. Em va ser necessari fer-ho ja que en la monografia a què he fet referència i en la qual hi ha una discussió sobre el paper de l’historiador i l’etnògraf com a autor no em permetia anar més enllà d’uns certs límits per la pròpia contradicció que significava l’escriptura i l’armadura d’una monografia, finalment erudita. En fi de comptes el propi concepte de monografia històrica o etnogràfica és una cotilla ineludible. En canvi, en el vídeo, puc expressar-me lliurement i deixar-me portar per la fascinació de les *imàgenes i explorar tonalitats expressives per a mi impossibles fins llavors. Era per a mi un un desafiament personal. Mai vaig voler per això que el vídeo fos un documental en el sentit naturalista del terme, sinó una etnografia visual, això és un relat en el qual s’imbriquen la subjectivitat del narrador – present en el guió i en el muntatge -, i la intenció d’anar més enllà de la cotilla acadèmica per a permetre a l’espectador submergir-se en l’espectacle i deixar-se portar pel seu propi exercici de memòria però també perquè l’espectador pugui comprendre un espai en el qual el temps – un segle sencer – es deté i que nau dels bojos en si mateixa navega plàcidament en una mar sempre turbulenta.

El documental aquesta dedicat a Els Van Dongen i a Josep Jaén. La primera ens va deixar en 2009 després d’una carrera com a antropòloga que la va portar a conèixer i estimar les sales del manicomi. Va poder veure aquestes imatges dues setmanes abans de morir i el seu meravellós missatge de resposta va ser l’últim que vaig rebre d’ella. El segon, una persona adorable i amb la *bondat a la cara ens ha llegat dos centenars d’imatges silents que poden posar-se en moviment i restituir-nos el record d’un temps passat. Descansin en pau com molts dels personatges anònims que ens contemplen des de la pantalla i als quals també *està dedicat el llibre i aquest vídeo..