El 1961 va guanyar la Palma d’Or a Cannes, Une aussi longue absence d’Henri Colpi amb banda sonora de Georges Delerue. Va participar en el guió Marguerite Duras – nouveau roman-. Vaig veure-la quan van estrenar-la a Barcelona a finals de la dècada. La censura franquista tenia aquestes coses. Va emocionar-me molt, a mi un tardoadolescent al que li costava créixer, perque parlava de l’oblit, de la memoria fugissera i de les relacions humanes. No podia imaginar que, sis dècades mes tard, hauria de recuperar aquelles imatges per omplir, jo també, un forat en la meva memoria.

1972

A finals de juny de 1972, després d’examinar-me del Grau de Medicina, vaig rebre el títol. Tenia 22 anys. Sis setmanes mes tard m’incorporava a la Milicia Naval Universitaria (MNU), a l’Hospital de San Carlos a San Fernando (Càdis). Vaig ser-hi quatre mesos fent el rotatori hospitalari que no havia fet durant la carrera. Malgrat la meva intenció de fer psiquiatria, durant els sis anys a la facultat nomes havia rebut dos cursos: a segon – Psicologia mèdica– i a cinquè Psiquiatria . A quart curs vaig iniciar Filosofia i Lletres aprofitant el Pla Maluquer, de manera que les meves setmanes combinaven, pel mati, la medicina i per la tarde-nit els cursos comuns de lletres fins al 1974. Havia triat com especialitat Psicologia i pertanyo a la segona promoció a Catalunya. He explicat arreu que si el periode clínic de la carrera de medicina va agradar-me força, conservo una memória limitada de les assignatures, amb la excepció de la Psiquiatria, la Medicina, la Obstetricia Ginecologia i imatges fugisseres de la resta. En canvi tinc molt viva la memòria dels dos primers cursos de lletres i, sobre tot del meu enamorament, el curs 1969-1970 de l’Antropologia impartida per Claudi Esteva Fabregat (1918-2017) i que, sens jo saber-ho aleshores, condicionaria la meva vida posterior.

L’experiencia que vaig tenir al Hospital de Marina de San Carlos, un edifici que mantenia la fesomia del segle XVIII, la tinc vivíssima La meva experiència clínica ja havia començat l’estiu de 1971 durant el segon any de la MNU a aquest establiment. Als vuit estudiants de medicina del contingent ens van enviar de suport  a passar el que avui en diem atenció primaria i allí es deia policlínica si no m’erro. Venien families de mariners, de personal civil de l’Armada, alguns oficials. El comandant de Sanitat de l’Armada i metge titular de Puerto Real Jose López era el cap del servei de medicina interna i fou un meravellós tutor pràctic que no puc oblidar. Passavem visita de primària en parelles, amb un altre company galego, erem estudiants de cinquè i la experiència del tracte amb els malalts va ser extraordinaria. Espantats per la responsabilitat ferem tot el possible per evitar errades, peró la relació amb els pacients em va agradar molt. El curs següent, per un contacte del meu pare, vaig acudir al dispensari d’endocrinologia a la cátedra de Manuel Soriano. De nou era una consulta externa, que em va permetre aprendre a fer be l’anamnesi i la exploració clínica, a prescriure règims alimentaris i fer-ne el seguiment. He de confessar que m’agradava molt l’endocrino i de nou a l’Hospital de San Fernando, com a oficial de Sanitat, vaig sostenir uns mesos una consulta d’endocrinologia que em va fer estar satisfet a banda de viure la experiència de l’hospital, on els de milícies i els mariners que eren metges pero feien la mili normal ens vam constituir en un equip horizontal on vaig aprendre el que a la carrera no era sino un relat.

A San Fernando, vaig acabar el meu primer article d’antropologia: «Terapéutica y sociedad: un caso Gallego», una interpretació estructural funcionalista d’alguns rituals de la medicina folk gallega a partir de les dades recollides pel folklorista Victor Lis Quiben i a les que l’antropòleg Carmelo Lisón havia afegit noves perspectives. Havia acabat tercer de Lletres i era el treball de curs de la meva segona assignatura d’Antropologia. Havia llegit el que podia i quan Claudi Esteva et proposava publicar un article a Ethnica, tenies calfreds i la sensació que s’obria una porta aleshores inimaginable.

Un parell de dies a la setmana venia a l’Hospital de Marina Guillermo Rendueles. Era psiquiatra, havia estat un dels actors del conflicte del psiquiàtric d’Oviedo i era aleshores pres a l’Arsenal de la Carraca. Guillermo esdevindría posteriorment un dels majors intel·lectuals de la Psiquiatria del darrer mig segle. Li vaig demanar consell. Va donar-m’el. «A Barcelona a l’Institut Mental hi ha un proces interessant».

A la Isla, el nom que hom dona a San Fernando, vaig fer també les primeres substitucións formals. El capità de Sanitat destinat aleshores al Juan Sebastian Elcano i marxava de vacances. Pel mati, a les nou, vestit d’uniforme, anava al vaixell, la guardia es quadrava i et convidaven, si volies, a un whisky per començar el dia. No vaig seguir aquestes recomanacions. Després tornava a l’hospital i per la tarde anava a fer sustitucions a l’Ambulatorio Hermanos Laulhé del SOE San Fernando . Cobrava de la Marina i del SOE… pas mal per un vailet de 22 anys

L’octubre, un altre oficial de marina que havia d’embarcar, va demanar-me si volia fer classes d’una assignatura de «Introducción a la medicina» al nou COU que havia creat la Ley General de Educación de 1970. Vaig dir que si. No se si havia tingut la idea de ser professor. La experiència amb nois i noies impartint unes classes va esdevenir una experiència inoblidable. Vaig saber que allò m’agradaria molt.

2022

Cinquanta anys més tard, 1972 m’adono que va ser l’any en que, sense jo ser-ne conscient, van confluir els vols de papallona que varen determinar la meva vida professional i personal posterior. Sabia que em calia escriure un post per recuperar mig segle de la meva vida, però no podia. La memòria es selectiva i remenar passats dels que no necessàriament estas del tot satisfet es dolorós. Ho vaig anar ajornant durant força mesos, fins al 2022. Al mes de juny, Ramón Pedragosa, company de curs al Liceu Francés i de la meva promoció de medicina, va proposar-nos una trobada el 22 de setembre de 2022 per conmemorar el mig segle de la nostra promoció. Haviem acabat la carrera uns cinc cents, una xifra impensable un parell d’anys abans. Jo mateix, a banda de la mili, tenia la consciència d’esdevenir psiquiatre peró a la vegada estava fascinat pel meu descobriment «literari» de l’antropologia. Però fer carrera en quelcom que no fos medicina quedava fora de la meva mes embogida imaginació. I fins al 31 de desembre de 1989 vaig exercir, nomes amb la intermiència del temps que vaig gaudir una pre-doc a l?Ecole des Hautes Etudes en Science Sociales entre finals de 1976 i l’estiu del 77. Havia acabat la meva residència a l’Institut Mental de la Santa Creu i la beca era per doctorar-me en antropologia. Pocs mesos abans m’havien trucat de Lletres per si volia impartir antropologia als cursos comuns de la carrera. D’aquell moment avui han passat uns 45 anys, dels quals els darerrs 35 no he exercit com a clínic. Per això, quan en Ramón ens va anunciar que obria un xat a whastapp i vaig començar a participar, vaig recuperar noms oblidats en un racó de la memòria, imatges escadusseres d’un temps del que no tenim, en general, representacions visuals.

Van començar a aparèixer fotografies de dues excepcionals col·leccions, les de Jordi Desola (Fundació Jordi Desola) i les de Josep Muncunill. Tenen un enorme valor etnográfic perquè n’hi ha molt poques disponibles aquell periode. Però Santi Bardagi i Flora Moya, vidua de Toni Mateu també van recuperar un document insólit, extraordinari, 53′ rodat per ells, en super8, la primavera de 1972 a la facultat de medicina de Barcelona. Hi ha mitja hora d’imatges documentals de la Facultat, vint minuts repartits en una modesta enquesta amb audio original a estudiants i vuit minuts amb el testimoni del malaguanyat Jordi Sans Sabrafen, el professor de medicina interna al que vam dedicar la nostra promoció. Es un document d’un valor excepcional. A redos d’aixó vaig revisar el fons Comelles Calatayud – actualment a la Filmoteca de Catalunya – amb rodatges fets entre 1969 i 1989. Hi havia imatges meves, de companys dels cursos de medicina que no havia vist des de feia mig segle.

No sé en quin moment, peró a partir de les fotografies i de la cinematografia vaig pensar produir un documental conmemoratiu pel día de la nostra retrobada. Hi vaig treballar quatre mesos. La producció, la revisió minuciosa de les imatges eren flaixos dels que emergien records, uns amargats i altres no, d’un periode ocult de la meva vida que ni els mes propers coneixien. Per molt jo era algún sense passat, peró a diferencia del George Wilson a Une aussi longue absence, amb una amnesia post traumàtica per una ferida de guerra, les imatges em feien brotar records, sovint confusos, i d’altres, que al recuperar els sons i les imatges d’aquells anys – 1966-1972-, em provocaven una enorme emoció. Durant els dos mesos navegant pels camins del Nord que tant estimo, per la nit, amb els uls migs clucs pensava en el documental. Vaig prendre algunes notes pero no va ser fins al tornar a finals d’agost que m’hi vaig posar. Durant setmanes vaig quedar abduit.

En la meva trajectòria com a documentalista, reflectida en aquest blog, no he renunciat mai a que el documental estigui profundament inserit en la meva trajectòria personal. En alguns casos he hagut d’adoptar una mirada distanciada, neopositivista, sobre els fets, pero mai he renunciat del tot a la meva subjectivitat, tant en la estructura del guió com en l’us de la càmara subjectiva. Aquí el problema esdevenía mes complex. D’una banda totes les imatges, amb poques excepcions, eren de tercers i, a mes jo era molt conscient, de fa décades, que la nostra promoció de medicina va coincidir amb una fase crucial de transició de la sanitat catalana i espanyola. La idea mes o menys vaga de ser metge per mi, el 1966, quan vaig arribar a la Facultat amb 16 anys, no tenia res que veure amb la consciencia que, el 1972, ja tenia de fer una carrera hospitalaria. Calia una reflexió sobre el procés que haviem viscut i r una narrativa basada en una dialèctica entre la mirada etnogràfica del petit mon dels estudiants de medicina i un context de canvi la trascendencia del qual no podiem, quasi be cap de nosaltres, ni tan sols imaginar. No volia fer un simple document conmemoratiu sino un documental en l’estricte sentit de la paraula. The way we were? significa que el que és mostra és una manera de representar un temps, una pais i unes persones. Es l’inevitable deriva de ser antropoleg.

Les coses, en la meva manera de rodar i produir documentals, no segueixen la escritura d’un guió rígid. Són un proces dialéctic que és va construint dia a dia sobre una idea básica peró de la qual el resultat final no el puc saber fins a la fi. Entre l’esboç que vaig estrenar el 22 de setembre a la sala d’Actes del Col·legi de Metges i la versió actual hi ha quasi be dos mesos de revisions i correccions. Més encara, el darrer pla seqüència del documental vaig rodar-lo, per pura intuició, amb una càmara domèstica un cop s’havia estrenat la primera versió, quan ens feien la foto de grup a les escales del COMB.

A altres documentals que he produit, la meva veu no es sempre una locució. La tria de la música, de les cançons i les imatges no són mai fruit de l’atzar.