El 27 de Maig de 2018, l’Ajuntament de Creixell va dedicar un parc urbà al 1 d’Octubre de 2017. Quatre anys mes tard d’una data memorable per Creixell i no solament por Creixell hi vaig destinar un post i un video . Quatre anys mes tard i despres de quasi dos de pandèmia, crec que val la pena recuperar la dimensió civil i participativa del 1 d’Octubre de 2017. La pandèmia ha posat de relleu la necessitat d’enfortir, encara mes, aquesta societat civil i la participació ciutadana. Peró em remeto a les meves paraules d’aleshores de les quals només he revisat algunes errades.

Els companys i veins del poble van proposar-me fer una petita alocució, un cop acabats els actes oficials a càrrec de l’Ajuntament. Va ser un honor. El text que vaig llegir el teniu una mica mes a baix. Bona part el vaig escriure uns dies després de l’1 d’Octubre. La meva intenció era presentar-lo amb els plans de video que vaig rodar el mateix dia. No es un material massa cuidat. Vaig endur-me la meva càmara domèstica, que cap a la buxaca per si haviem de correr. Tampoc volia rodar massa primers plans per si de cas. A mes la excitació del día, vam arribar a les 5 de la matinada i ens vam retirar a quarts de vuit de la tarde, no permetia la pau interior que hom necessita per planificar un rodatge que, com tots els meus es «asilvestrat». Els esdeveniments posteriors no convidaven tampoc a editar i publicar aquest material per no comprometre a ningú. Creixell es petit i podia haver-hi «incontrolats».

L’1 d’0ctubre a Creixell. Un document de Josep M. Comelles

Obertura

Creixell és petit. Unes cases de segles endarrera, al voltant d’un castell i d’una església. Un poble fundat al segle XI en una frontera. Vaig arribar-hi, per casualitat, el 1980. Per atzar vaig trobar un terreny per bastir casa nostra. Una mes, entre «torres» i «torretes» que és com els barcelonins denominem, la «vivenda aïllada unifamiliar». Al voltant del nucli antic, camps de conreu en terrasses, aigüamolls parcialment preservats, unes modestes «botigues de mar». Com una taca d’oli van construir-se «urbanitzacions» per gent de la Barcelona metropolitana. Alguns estrangers. L’octubre de 1981 erem uns 500 veins i uns centenars més de jubilats que s’havien traslladat al poble. Avui hi ha uns uns 60 kms de carrers on vivim 4000 veíns i potser dos milers mes de persones, molts retirats. Els caps de setmana i l’estiu el poble duplica o triplica la seva població. La resta de l’any son possibles llargues caminades per carrers i platges desertes, en silenci. De tant en tant un gat et contempla des d’una barana, un gos brama enfurismat, cucuts, puputs y caderneres desperten la primavera. De tant en tant el llevant du l’udol dels trens. Després el silenci.

A Creixell no hi ha cases de l’alta burgesia, com a la Costa Brava o a Sitges. Classe mitjana acomodada, botiguers, professionals i menestrals, treballadors inmigrants i, sobre tot ,jubilats de totes les classes socials. Es massa lluny de Tarragona i de Barcelona. Pels barcelonins de soca-rel, aixó de la Costa Daurada mai ha tingut el prestigi i el valor afegit del Maresme o de Sant Cugat.

Creixell ha estat un poble dormitori, on viure la vida, la jubilació o l’estiueg. Fa difícil que pugui vertebrar-se, en el sentit clàssic del terme. La diversitat social es molt gran, la cultural també. Els que vam venir a viure de joves, fa décades, teniem els nostres referents laborals lluny del poble, els jubilats que venen de l’area metropolitana, mantenen els seus referents a la ciutat d’origen, pero l’urbanisme de torretes, no facilita les relacions socials quan hom es l’unic vei d’un carrer sencer lluny del centre. Molts nens del poble s’escolaritzen a la Torre o a Tarragona, les seves xarxes son allí. L’espai public no ha estat mai un espai de sociabilitat col·lectiva com en pobles més trabats. Sovint un no sap si les persones que troba pel carrer i que saluda amb un passiu-be o un bon dia, no sempre contestat, son veins, turistes o passavolants. La vida associativa es fràgil i el modus de vida dominant posa de relleu un individualisme que es la consequüencia d’un model urbanístic i residencial específic, comú a bona part de la Costa Daurada.

Aquest diagnóstic l’he fet durant décades, malgrat que a Creixell ha mantingut una relación regular amb alguns vilatans. Fou fa uns pocs anys que vaig canviar la meva visió. Els edils van convocar-nos per explicar per què Creixell era a la llista del pobles amb mes deute de tot l’Estat. Vaig anar-hi amb cert escepticisme. En sortir vaig dir-li al batlle, es la primera vegada que he tingut el sentiment que això es un poble i me n’he sentit membre.

Nocturn

El diumenge 24 de Setembre de 2017, vam anar a una concentració davant de l’Ajuntament. Al arribar no coneixiem ningú, despres van arribar alguns coneguts. Vivim a 300 metres del centre, pero la vida a les urbanitzacions incrementa  el nostre anonimat, darrera tanques i jardins. Vam tenir qu’explicar qui erem als nostres veins. Ens passaria de nou el 30 al vespre. Vam posar-nos a disposició dels companys. Ens vem coneixer. Cordialitat absoluta. Sentit de l’humor. Uns van quedar-se a dormir al Casal, nosaltres vam tornar a casa.

No vaig dormir massa. Haver-me de llevar molt d’hora -em passa també quan he d’anar a l´aeroport o la estació del Camp de Tarrgona-, em genera una espècie d’alarma biológica per la que no em cal despertador. Em llevo a les quatre, faig un café i pastes, desperto tothom a casa i a tres quarts de cinc, en una nit clara i tranquila, caminem tots quatre fins al casal. Silenci, la remor dels pins, algun ocell que desperta. Els llums grocs donen als carrers un color extrany. A la porta del Casal sóm unes desenes. Poc a poc, entre les ombres, arriba gent de totes les edats, en silenci. Sense crits ni banderes. «Bon dia» amb un somriure. De tant en tant el cotxe de la policia local passa per davant del casal. Ningú diu res. A la cuina del casal una cafetera i vitualles, aigua, taronjada. Ens mirem amb curiositat uns als atres. No conec massa gent. La majoría passem llargament dels cinquanta i bastants dels setanta. Una relativa inquietud. Vindran els mossos? Puntuals a quarts de set. Un Seat Leon amb una parella, un d’ells amb barba hipster. Pugen les escales:   – Qui es el responsable?   – Tots.Escriuen alguna cosa en un paper que duen en una placa de fusta amb una pinça. Mouen el cotxe per aparcar-lo correctament. Una estona mes tard arriba un microbús d’atestats. Baixa una mossa i els diu alguna cosa als seus companys. Ens ho mirem des de la porta. Torna a pujar al microbús i arrenca. Aplaudiments.

Andante

Apareixen, com en els miracles de les mil i una nits, urnes, paperetes i ordinadors. Passen camions i furgonetes que van a obrir el «mercadillo» dels diumenges. Arriba gent, molta mes gent. S’organitzen.  Ací paperetes i sobres, alla les taules i les dues urnes que ens toquen (A-L i M-Z). Es passa llista als convocats per les dues meses. Nomes un diu «Present!». Seguint la normativa, els cinc restants son els primers de la lllista. Ha anat venint gent. Prop de les nou, arriben plegades una corrua de senyores grans del poble, vídues, casades i solteres que conec de fa décades. Van vestides «de diumenge», empolainades, pentinades a la perruqueria, vestides per anar a missa o al Liceu. Ens abracem. Ha sortit el sol i l’escala del casal es plena.  Alguns aconsellen fer una cua en S per tal de fer notar la normalitat del moment. Mai he vist tanta gent en les dues dotzenes d’eleccions a les que he acudit.

Arranquen els ordinadors. Gent que posa la papereta a l’urna amb emoció, amb certa impaciència. Dues fileres de votants, en ordre, gens de xivarri. La resta a fora xerrant. El sistema es penja. Bullen les bateries dels mòbils. Decidim no conectar-nos, per evitar el bloqueig del sistema. Ve mes i mes gent. Dins i fora del Casal hi ha centenars de persones. Les converses – radio macuto, gossip– no paren. Vindran, no vindran. Han estat allí, han estat allá, A l’interior, una sala gran on les cadires estan posades en ordre al voltant, seuen desenes de persones grans mentre esperen que el sistema arrenqui de nou. Arriben notícies del que está passant, les seguim al minut per la premsa digital, el whatsapp bull. Hi ha observadors a la carretera per si de cas. Se sap del raid piolínic a Villabella, el tancament de l’Antina a Torredembarra pels Mossos, imatges de Barcelona i del Baix Ebre i del Montsià. Arriben forasters que han fet kilometres per les carreteres locals per trobar urnes on votar. Expliquen les seves aventures, el que els han contat, el que han vist. El Casal esdevé petit, la cua desborda l’accés. El meu fill ha anat a Tarragona a acompanyar una tieta i un tiet a votar a la Colla Joves. L’endemà escriurà aixó, «Tres tietes fent-la petar i rient mentre miren uns whatsapps dels piolins – diu el meu pare que fa 30 Anys haguessin fet ganxet -, elles riuen. Un ex-PSUC amb un historial de llibre organitzant un poble petit juntament amb fills de pagesos, aturats, empleats municipals, la bibliotecària i la del forn de pa. L’àvia 89 Anys, republicana i que encara no s’ho creu, els de la Colla Jove repartint entrepans, aigua i traient bancs al carrer per la gent gran. El tiet emocionat.

A Creixell, dos frikis asseguts a les escales del casal tocant la flauta. La veïna que marxa i ara torna amb el gos, que porta tot el dia tancat a casa. La mare que va al seu ex institut i la reben amb abraçades. Un escèptic que comença a fer cua per votar – feia mitja hora que ho havia decidit -. Com que la cua és llarga parlem una hora, s’en va i torna amb la dona i la filla, s’apropa a saludar-me al final del dia amb un somriure i un gràcies sincer. Tot deu fent cua, pacients, resignats. Una dona que fuma, que si em molesta el fum, jo li dic que no que me’l tiri pel damunt, fa 3 anys m’hagués fumat 4 paquets. El cargador del mòbil, me l’he deixat a la seu de La Jove a Tarragona. A Tarragona una filera de gent llarguíssima i posar-te a cridar «si teniu cotxes, aneu a votar als pobles petits, podeu votar on vulgueu, cens universal». Els missatges privats, els amics lluny, els missatges de veu, els facebooks, els cors, els «m’enfada», el 3G i la bateria que s’esgota. La llarga espera, les 3 últimes hores, el temor constant de veure, al cap del carrer la furgoneta fosca apropant-se i la certesa de què ens esclafaran» (Edu Comelles, 2 de octubre de 2017)

A les dues han votat a Creixell uns dos milers de persones, del poble i de fora. Després van marxant per anar a dinar. Els meu fills tornen a la tieta i al tiet a Tarragona. Anem a dinar pels carrers deserts. Tornem a mitja tarde. Ens reconeixem de nou. La tarde, en el sol del vespre, es morosa. Trenta anys vivint a Creixell i per molts de nosaltres ha estat la primera vegada que veins del centre, creixellencs de tota la vida, els que vivim a les urbanitzacions des de décades, els que han vingut mes recentment ens mirem encuriosits, amb un somriure als llavis. No cal explicar massa coses. Hem descobert que aquest poble que semblava desvertebrat, on cadascú anava pel seu compte, on l’espai public no ha estat mai un lloc de confluència, ha esdevingut durant unes hores un espai de sociabilitat col·lectiva on ens hem barrejat totes les classes socials, on els nous ciutadans vinguts de fora, ens han mirat amb curiositat, ens han saludat als que ens coneixiem. La meva nora, valenciana, em diu. -Ara ho començo a entendre tot, eixe és un altre món.Ella, durant unes hores ha tingut el sentiment de fer part d’una comunitat lliure, fraterna, transversal. El Creixell que pensavem un poble dormitori ha esdevingut una comunitat. Si abans erem un col·lectiu que anava a votar cada quatre anys, avui ens em donat compte que sóm una res publica, el termeamb que la filosofia política baix medieval caracteritzaba la societat civil, hereva de la polis clàssica. Una comunitat civil, basada en compartir, no vinculada a una identitat cultural precisa, sino a una concepció de la vida pública. No cal parlar la mateixa llengua, vestir-se de la mateixa manera, ser del Barça, Perico o del Nàstic, haver nascut aqui o allà. No cal tampoc ser necessariament amics ni parents. La societat civil es manifesta per la complicitat derivada de la sorpresa de trobar-nos plegat davant una decisió política. Voler votar per decidir com ha de ser el regiment de la nostra cosa pública, a Creixell o al pais. Aquestes complicitats no cal que es manifestin a crits o amb pancartes. Els que ens em trobat – votants del si o votants del no, o abstencionistes-, ens contemplem a partir del llenguatge no verbal, per una mirada i un somriure, per un gest de deixar seure. Sabem que aquest dia d’octubre pels que van neixer abans o despres de la guerra, pels que van néixer despres de la constitució del 78, marcarà el que ens quedi de vida perque fou el moment en que ens vam tornar a sentir, en la Espanya postrepublicana de 1939, de nou una res publica. Un sentiment que aquesta plaça que inaugurem en una primavera cada dia mes florida, entre el remor de les orenetes i el lament amoros del cucut, en l’espai que en la cultura mediterrània simbolitza, més que qualsevol altre, la res publica i permetra que les generacions futures ho recordin. Els nostres fills, aquells que van acompanyar-nos a fer «la revolució amb els pares», quan passin empenyent el cotxet dels seus nadons, quan duguin als nens a jugar a la cabana de pedra seca convertida en palau i aquestos els preguntin que vol dir aixó de «1 d’octubre explicaran» com aquella jornada tan particular va canviar les nostres vides.