l divendres Sant de 2010, d’una manera molt improvisada vam decidir, l’Edu Comelles i jo anar a veure la processó de Divendres Sant. L’excusa era mostrar-la a una cosina. Confesso que m’agrada anar-hi amb parents i coneguts i errar lliurement pels carrers. Era el temps on l’Edu treballava en la seva formació com artista sonor i jo havia estrenat una càmera de vídeo domèstic digital que permetia anar mes enllà de les de cinta analògiques. Vaig editar el vídeo amb un software domèstic. Amb la processó de Tarragona vaig experimentar, per primera vegada la possibilitat d’un document professional d’etnografia visual per la extensió del mateix, quasi be mitja hora. La meva idea era rodar la processó, evidentment, però sobre tot la gent. Els que participen, els que s’ho miren, els que s’ho miren i participen. L’Edu, per la seva banda enregistrava fragments sonors que més tard incorporaríem al documental. Sóc, com a antropòleg, un «mirón» – un voyeur si voleu-, i la meva feina documentalista m’agrada que es basi en imatges, en una narrativa purament visual que permeti emprar el paisatge sonor com a element expressiu i que, en les processons s’associa a itineraris musicals específics. A Tarragona fa deu anys impactava l’ús de l’estil dels tambors del Baix Aragó en els acompanyaments d’alguns misteris. Tenia previst avui penjar un documental sobre la Setmana Santa a Zamora però, per raons tècniques ho he ajornat. Us deixo amb el text que vaig escriure fa deu anys:

«La Processó del Sant Enterrament és un esdeveniment singular de la Ciutat. Mobilitza – el 2010 -, quasi be només a la “gent de Tarragona“, o “a la gent de tota la vida“. Fa fred en general i de tant en tant cau una tronada que en suspèn el recorregut. A diferència de Santa Tecla o Sant Magí, les festes patronals de l’estiu on la presència de forasters és més evident. La processó de Divendres Sant, un acte tan religiós com els altres dos, però te una dimensió més local, més privada. Les senyores de la part alta baixen les cadires plegables al carrer, els convits a coca a casa d’amics abans de que surti.

Tot comença dejorn. Si el dia és assolellat trobareu a la recollida dels misteris, entre quarts de quatre i quarts de vuit a “tothom” passejant per la Plaça del Rei i els voltants. Després, més tard, apareixen els forasters que tendeixen a extingir-se ben aviat i queden els tarragonins fidels i els que com jo, ens agrada carrejar per la Part Alta d’ací cap allà, d’allà cap ací, en mig d’un paisatge sonor de tambors i de converses.

La processó recorre un cercle de carrers en una ciutat petita. Quan surten els armats de la Plaça del Rei són a l’entorn de les 7 de la tarda. La cua de la processó, amb les autoritats, el Batlle, els representants de l’autoritat i demés arrenca a l’entorn de quarts d’onze de la nit seguida per la banda de la Unió Musical de Tarragona. Quan encara no s’han esvaït en el vent el so dels coures, el cap de la processó arriba de nou a la Plaça del Rei.

Els que no anem vestits de natzarens no formem part de la desfilada oficial, anem i venim. Cap a les nou fem estació en qualsevol del bars, per menjar alguna cosa, i beure alguna altra. Fa fred per Setmana Santa, i la humitat marina pot fer estralls. A les barres o a les taules convivim amb vestes i papus, malgrat que la desfilada tarragonina en mostra menys que altres processons. Desprès cal anar triant els escenaris: ara a la Plaça dels Pagesos, potser després al carrer Major o a la Baixada de la Misericòrdia, perquè no a l’arribada, i si anéssim al carrer Merceria. La professó crea un cercle (màgic) dins la Part Alta i la càmera ull vol veure-la en el desordre que això significa, en la relació entre l’ordre, relatiu com podeu veure, de la teoria de misteris i penitents, i el desordre de la mirada etnogràfica i fonogràfica. Mirades confuses perquè les imatges i els sons, els paisatges sonors, en una ciutat tan petita poden barrejar-se, fer-se mixtura. Ordre i desordre perquè la processó en si mateixa te un component quasi be líquid que fa que desfili, però que mai acabi de desfilar com si d’una desfilada militar es tractés. En fi de comptes un cop retornats a la Plaça del Rei, els armats hauran de tornar endarrere per acompanyar l’estàndard de la Cofradia de la Sang.

L’Edu Comelles i jo vam treballar cadascun per la seva banda en la seva fonografia i etnografia respectives. Mai hauria pensat que treballaríem plegats en una cosa així. Vaig comprovar que la final van mirar i escoltar coses semblants però no exactament iguals. Per això la combinació d’etnografia i fonografia permet determinats jocs expressius. Després hem maleit no haver anat més del braç, o haver-nos proposat fer una peli en serio, amb un guió. Però penso que potser era millor no tenir guió previ, sinó deixar-nos errar pels carrers i per les impressions. De més d’una hora de vídeo i fonografia en queden vint-i-cinc minuts. No volia fer-ne un clip curt, és el que l’Edu suggeria. Una processó de quatre hores te un tempo i un ritme i no cal accelerar els ritmes que marquen els tambors i les bandes, els misteris i les espelmes, i els itineraris caòtics que els tarragonins de tota la vida i nosaltres mateixos descrivim pels carrers de la ciutat».