El 9 de Juliol de 1991, a un quart de cinc de la tarda, Euridice va perdre la pell en un lloc de l’Alcarria. Va rodar, encesa, des del seient del passatger al voral. Orfeu eixí per la porta del conductor, la va veure grisa i nua a la sorra. Anà a obrir la porta lateral de darrera del vehicle per alliberar als nens. Era tancada per dins. Va donar la volta, obrí la porta del conductor, creua les flames, va obrir la porta per dins. El nen gran s’havia endut el petit al fons. A l’escola li havien dit que era el que calia fer en un incendi. Els nens van sortir del vehicle, sense sabates. A Euridice van entrar-la en un Audi negre. Es va esvair, cap al sud, navegant per la llacuna seca en mans de Caront. Euridice & Orfeu van viatjar tots dos a dos inferns, sense que ell trobés ella, sense que ella trobés ell. A Orfeu, Caronte va dur–lo a un infern psíquic, a Eurídice al ver infern que ningú gosa anomenar. A ella van tancar-la dins un malson de mesos, suspesa en un llimb. Ell va cercar-la impotent, però coneixedor que la trobaria de nou. Van trigar mesos en retrobar-se. Ella va mirar per seu únic ull que llampegava i va plorar.

Dins l’infern mai van saber saber si podrien eixir-ne plegats. Plors, solitud, misèries, incomunicació, tristesa, moments efímers de joia. Orfeu i Eurídice sabien que per eixir no podien mirar endarrere. Un enigma sense aparent solució. Mirar era morir, no mirar era viure. Podrien? Orfeu no va saber què faria Eurídice. Ella si. Orfeu esperava el miracle de recuperar-la com el nou de Juliol de 1991 a les quatre en punt mentre feia la becaina al seient del passatger. Ella sabia que no podia girar la cara cap a l’espill del passat. Ell va comprendre ben aviat que ella i ell eren uns altres, ella diferent però tan meravellosa com abans.

Ella i ell viatgen, com cada estiu, al Nord allà on cada nit surt el Sol, i el cel i la llum són de nacre, i comparteixen un silenci només trencat pel cant d’alguns ocells escadussers, per l’esguard faceciós d’alguna guineu, en una savana de molses i líquens, entre el brunzir dels mosquits a l’entorn de les torberes, enmig de bedolls nans. O trepitjant platges envoltades de roquers deserts, platges penjades a dalt dels cims pels moviments geològics, entre ferros rovellats fruit d’impossibles naufragis o de fragments de caps duts als atzar pel vent i les onades. O en fars perduts en planúries desertes, vermells i blancs, silenciosos amb la seva llum encesa durant la nit que es dia per les que naveguen ella i ell, estiu darrera estiu. Cada any el nou de Juliol:

– Saps quin dia és avui, diu Euridice.

– Saps quin dia és avui, diu Orfeu.

És clar que ho saben. Mentre naveguen per carreteres desertes, l’udol de la sirena de boira s’esvaeix. Puja la boira i la nau al mar balla entre onades plàcides.

Aquest any és diferent. En fa vint del 9 de Juliol de 1991

– Ces pleurs, c’était vous?

Le sang était le sien (Rostand, Cyrano)
Skarvåg, Magerøya (9 de Juliol de 2011)