Fa un parell d’anys, vam posar-nos d’acord en Joan Prat,l’Oriol Romaní i jo mateix vam pensar en produir un llibre amb uns escrits d’en Lluís Mallartnque ens arribaven de tant en tant. Escrits al fil dels dies, els rebiem sovint per les nostres onomàstiques, Sant Joan, Sant Josep Oriol i Sant Josep i la Verge Maria o als volts de Nadal o en dates indeterminades. Documents privats, miscel·lanis, sempre rics de contingut, sempre divertits malgrat la seva aparent manca de transcendència. Quan va fer 85 anys, ja ens havia anunciat que «tancava la barraqueta» professional, la seva feina académica. El seu arxiu professional, estava repartit en el seu departament a Nanterre-Paris X i l’Arxiu Nacional de Catalunya, i ara també en repositoris documentals a la regió camerunesa que el va acollir i que es viva en la memòria de tots. Jubilar-se, connais pas... però.

Poc desprès de la pandèmia, el Pol Comelles havia editat un llibre amb un d’aquesta relats, El replà. Una edició no venal, dues dotzenes d’exemplars que vam oferir-li com a regal. Aquest cop però, la cosa havia de ser secreta, i durant dos anys el secret ha estat digne del dels cellers del Vaticà. Mes encara, amb el llibre ja imprès fa dos mesos la consigna era no dir ni piu fins que finalment vam dur-li a Olot, una visita prèvia a la presentació d’avui. La visita va ser cordialíssima de manera que ens va tocar tornar negra nit…

La feina dels compiladors no deixa de ser feixuga. Hem d’interpretar, revisar i ordenar textos destinats a no ser publicats inicialment i enviats a amics que coneixen les coses que en Lluis explica. Un primer problema era cronològic. La data de cada capítol es la del e-mail que ens enviava. El segon era organitzar els materials que  vam optar per classificar-los en cinc parts: Àfrica, Olot, el Clero, el temps que fuig i dos obituaris. Calia revisar tots els documents, en la mesura que no s’havien enviat per publicar-los, unificar l’estil i donar una coherència al conjunt.

Malgrat que en Llúis, en el primer dels textos, es crític davant la idea de la etnografia com a gènere literari (em criticava a mi per dir-ho!) els seus documents són experiments literaris en la majoria dels casos, oscil·len entre la nouvelle com es el cas del magnífic Plany de l’abia on un objecte de museu esdevé l’autor de la seva pròpia autobiografia, notes de camp com molts dels mes curts a partir de fets diversos que esta vivint i relats auto etnogràfics com no podia ser d’una altra manera per qui va escriure Soc fill dels evuzok. D’aquests darrers n’evoco nomes dos per la seva extensió: El replà, d’una banda, una microetnografia sobre un minúscul replà del sete pis de casa seva, una etnografia entomològica, fruit de l’art etnogràfic d’en Llúis de les relacions que s’estableixen entre dos famílies que comparteixen un espai que els arquitectes no van pensar que esdevingués una arena social. Els escrits sobre l’Església, conté fragments d’unes Memòries íntimes que també ens va fer arribar i que  preservem com si fossin la Biblia de Gutenberg. Permeten un tast d’un relat entre autobiogràfic i autoetnogràfic sobre la Barcelona de la II República i l’Espanya del franquisme autàrquic que precedeix a Soc fill dels Evuzok però continua amb la seva experiència de vint anys al bell mig de la aleshores gloriosa etnnologie française que n’ha fet d’ell el mes francès de l’etnologia catalana i el mes català de la francesa.

Les Memories íntimes acabaven al voltant de 2010 quan era prop dels vuitanta anys. La darrera part d’aquests escrits El pas del temps es una autoetnografía sobre fer-se gran, en Lluís no es vell, es també un jove antic doncs si no no podria explicar-se com i que ens explica.

Per publicar el llibre vam pensar que calia una presentació, en la mesura que els documents no estan majoritàriament centrats en la seva etnografia africana sinó que son escrits etnogràfic en altres contextos. Això va suposar revisar la etnografia catalana del Llúis des de Etnologia i pastoral de principis dels setanta fins als escrits intranscendents. Seguir aquesta trajectòria presentar aquest llibre a l’Institut d’Estudis Catalans es per reflexionar també sobre el paper de l’escriptura etnogràfica – de camp- i sobre la construcció del català etnogràfic de la mateixa manera que Malinowski va revolucionar l’anglès etnogràfic o Lévi-Strauss el francès també en una auto etnografia., Tristos tròpics que nomes un poeta va saber traduir com calia.

Els nostres Argonautes del Pacífic occidental es el Sistema mèdic dels evuzok, i els nostres Tristos tròpics, Soc fill del evuzok. La literatura etnogràfica en català estava en mans d’alguns folcloristes prefabrians  o postfabrians com Cels Gomis o Joan Amades. Peró son es el realisme ni el naturalisme etnogràfic encotillats en les classificacions del folclore positivista. Queda en canvi una tradició de realisme o naturalisme etnogràfic en algunes novel·les com les de Narcís Oller, Victor Catalá o Sagarra – també en Llorenç Vilallonga i la Rodoreda-, en llibres de ciatges com el de Sagarra a la Polinesia, dietaris literaris com el de Ramona Via i es clar en la obra de mes valor etnogràfic de Josep Pla.

Es en aquesta genealogia que el català d’en Lluis Mallart s’inscriu i així esdevé un model per les generacions posteriors de com s’ha d’escriure les observacions i els relats de camp dels antropòlegs. Un registre ample que permet un absolut rigor acadèmic i un registre mes complex que incorpora l’autoria com una peça en que també cal incorporar les emocions de l’autor i que fa bo l’extraordinari final cinematogràfic de Soc fill dels Evuzok on Mama Jeanne li diu

“Quan els evuzok donen la benedicció a un dels seus fills és perquè tingui un bon viatge, certament, però sobretot perquè retorni al seu país…. Fins ara sempre havies tornat…Soc vella, ja no ens veurem mes”.

En Lluís mai ha marxat.

PS: afeixeix-ho l’enllaç al documental sobre la sevara trajectória acadèmica.