Balls Robats, el documental que emeté TV3 a l’espai Sense Ficció, a finals de 2011, dóna la veu a les vides i a la paraula d’un pomell de persones que pateixen una malaltia mental i comparteixen els seus dies entre una institució i casa seva. Dit així algú podria dir, “un documental més sobre bojos”. Doncs no, malgrat més de vuit mesos de treball amb la participació de mes d’una vintena de persones, pacients, professionals, “experts”, la Montserrat Besses i el Lluis Montserrat han trascendit el documental en el sentit estricte del terme, el document, per construir una cinematografia de la bogeria que envaeix la pantalla des del primer pla. Document fou Titicut follies als anys seixanta. Balls robats és una altra cosa.

Lluny d’una mirada naturalista, els autors van comprendre, ben aviat, a partir d’un contacte de llarga durada amb els actors, que el documental no podia limitar-se a mostrar-los en la distància, que s’havien d’implicar personalment. Fent això, la mirada dels autors esdevé etnogràfica, doncs atrapada per la inmersió, per la observació participant, vol comprendre i transmetre en una cinematografia, les sensibilitats a flor de pell que en el viure estan, que en la bogeria són omnipresents i que han de trametre als que veurem el film des de casa nostra. Han de trametre les sensibilitats del actors, dels “bojos”, però també les sensibilitats i les emocions dels autors en la seva relació amb els actors i amb el tema. Es a dir cal una etnografía basada en una cal·ligrafia cinematogràfica. No es possible una sense l’altra. I és tan difícil de reexir en aquest tema que és més simple fer-ho en la ficció que en la sense ficció.

En la sense ficció, Balls robats es construeix sobre una metàfora sobre el ball i la vida que delimita les parts del documental. Metàfora imaginada i filmada en una sala que podria ser la Salle Wagram del Dernier tango a Paris – una altra aproximació cinematogràfica a la bogeria – , primer amb ballerins professionals, al final amb els actors substituint als ballarins, i que es construeix amb una càmara sensible que pren vida, en un ritme volgudament lent, amb moviments de càmara d’una elegància formal extrema, amb un us de la llum que crea intimitat, calor, amb la combinació dels efectes que permet el video i que transformen el documental en un ram de poemes visuals d’enorme valor etnogràfic, només interromputs per alguns excursos més distanciats pero necessaris per situar en un context concret de realitat un drama humà punyent a la nostra societat.

Confesso que els primers cinc o deu minuts del documental, enlluernadors en el seu tempo volgudament lent per permetre la presentació dels actors, em van atrapar en el joc i vaig endinsar-me en ell. El document – Sense ficció és una emissió de documentals – , era el que a priori un espectador pot esperar, però esdevenía des de les primeres imatges una altra cosa que t’atrapava, t’envoutait, t’arrencava de la butaca, et feia travessar la pantalla, i de la ma d’una càmara prodigiosament sensible, de puntetes, et permetia seguir als actors pels passadissos i les cambres, per les habitacions dels pisos, per l’hospital. Una traça que ens permete compartir, amb una mirada pudorosa, delicada la seva privacitat, la complexitat barroca del seu espai vital, prestatgeries prlenes d’objectes, un ordre o un desordre, les seves vacil·lacions. Ni un sol pla de més, ni un sol pla de menys. Amb l’ull de la càmara el relat de l’actor, relat i mirada intrincats l’un en altre que permeten que l’espai reclós esdevingui la projecció del món interior i exterior que s’associa a la bogeria. Plans d’una elegància formal i estètica que ens duen dels pisos a les sales de la institució, sempre de puntetes, sempre silenciosos, sempre discrets, gens tafaners. Plan fixes on experts i els bojos és confonen en un mateix decorat, on uns relats i els altres s’imbriquen en una bogeria que no deixa de ser comú. Plans de jardins, amb figures humanes solitàries, en jardins impossibles, en un decorat d’un altres segle on figures envermellides juguen a basket o fumen impenitentment. Pla final tot en blancs, amb una llum dura, en el passadis de la institució amb la teoria de bojos dispersant-se ordenadament per les cambres, i al final, amb el passadís desert i el silenci, la boja menuda al fons de la imatge que surt fent una ximpleria infantil, potser per dir adeu.

Cinematografia i poesia. Es possible parlar de bogeria sense poesia, sense emoció? Probablement no, al menys això creia Foucault i no el desmentiré. Volem reduir la bogeria a patologia, a classificació, a medicaments, a medicina, a institucions, a reivindicacions, a exclusió, a rehabilitació. Els pomell d’actors de Balls Robats prenen medicacions, les seves facies mostren els efectes secundaris de les terapèutiques, la seva rutina diaria és institucional. Són probablement (clínicament) malalts i pateixen, i viuen una existència plena de dissort on les nafres de la malaltia s’associen a les nafres socials, a la estigmatització, sovint a l’exclusio. Algú podrà dir, desde una mirada “científica” que els actors de Balls Robats no són representatius. De fet als posts del blog de TV3 n’hi ha alguna insinuació, com també una certa vindicació del no paper dels familiars en el documental. Erren, la Montserrat Besses i el Lluis Salvador han fet una poètica de la bogeria centrada en els bojos i a l’entorn de les seves dimensions de creativitat, l’art dels bojos actors i l’art dels documentalistes atrapats els uns per els altres, com ells mateixos explicaven en una petita intervenció al final de la emissió. Atrapats. Com jo estava atrapat des de la meva pantalla, les llàgrimes als ulls veient el músic que s’asseu davant el piano que fa vint anys que no toca, acaronant el teclat, sense gosar moure la tecla, intentant unes escales vacil·lant en un espai impersonal, minimalista al seu entorn. Tant se val si no és ciència. Diuen els seus autors, que és un documental de servei públic. Assegut davant la pantalla, ahir nit, em vaig sentir molt cofoi de la nostra televisió pública. Balls robats em va robar el cor.

Balls Robats – Sense ficció – Entrevista