Mallart Guimerà, Lluis
El sistema mèdic d’una societat africana: els evuzok del Camerun, 2 vol.
2008 Barcelona: Institut d’Estudis Catalans

M’arriben els dos llibres, en Lluís m’ha demanat que els presenti. M’emociono. Es una monografia excepcional en l’Antropologia catalana, i és una monografia d’Antropologia mèdica clàssica, en el més noble sentit de la paraula, malgrat la seva publicació el 2009. Representa, a casa nostra, la fundació, perque quan es va pensar, quan en Lluis comença l’etnografia, el concepte d’antropología mèdica tot just es suggeria a l’Antropologia internacional.

Agafo els llibres i un cop fet l’exercisi amorosit, de tocar-los, obrir-los, fullejar-ne els sumaris, dansar al atzar d’una a altra pàgina, se que reservaré la lectura plàcida – la relectura – per aquest estiu quan navegui entre volcans o contemplant les onades sobre les roques desertes que miren al Nord. Tan lluny de les florestes humides on visqué en Lluís tants anys. Aquest cop no podré – com vaig fer el 2004 quan llegia La Forêt de nos Ancêtres – remuntar amb una canoa de borda baixa el riu àrtic cap al fons de la vall en mig de la placidesa de les aïgues i del bosc inmòvil em vingué a la memòria la fascinant imatge d’en Lluís, vestit d’una sotana blanca impecable, amb el salacot al cap, assegut a la banqueta d’una altra canoa, a la vora d’un sergent de la Benemèrita, escortats per dos números de laGuardia Civil colonial navegant cara el capvespre equatorial.

Amb els anys, mentre travesso Europa al volant, mentre la Marta escolta música i quan hem deixat de conversar m’és dat recordar. El Claudi Esteva m’obrí les portes del Centro de Etnología Peninsular fa més de trenta anys. Recordo la foscor dels passadissos, les vitrines de la biblioteca, les dues sales on treballàvem, les olors. Jo era molt jove, prim, amb ulleres negres, amb vestit. Allí vaig trobar, “La médecine traditionnelle chez les Evuzok”, la tesi de Mestratge a l’Ecole Pratique des Hautes Etudes VIème section, d’un tal Lluís Mallart del qual havia llegit també un article seu a la Ethnica primigènia. Algú, no recordo si l’Ignasi o en Jesús, al demanar-los qui era, va dir-me que era un catalá que estava a Paris… ex-missioner… antropòleg… Nanterre.

Jo no vaig entendre massa bé el llibre. Sabía poquíssima antropologia, res d’Africa. No sabia encara aleshores que era un text fundador en l’antropología de la medicina europea moderna. Però des d’ací estant era aleshores una obra insòlita, que s’ampliaria al llarg de la dècada dels setanta convertint a en Lluís, en l’antropòleg més francès dels catalans i el més català dels francesos. Pels d’ací, la imatge de l’antropòleg africanista era una singularitat, s’associava a una aura de veritat “antropològica” en un temps en el que les nostres batallades en l’ofici ens conduïen a territoris tan llunyans com als que ens podía conduir el carrilet dels Catalans, els autobusos de can Sagalès, o el correu Barcelona-Barbastro que eixia de l’Estació del Nord. Era ben cert que alguns de nosaltres feren una estada mítica al Cuzco. Pel que fa a mi, el més exòtic era un viatge en els temps del servei militar a una Ceuta plena de regulares i de legionarios, que permetien més o menys rememorar a Ingrid Bergman a Casablanca o Jean Gabin a La Bandera, o els pocs suboficials africans a les dotacions de la Descubierta tot just retornada a La Carraca des de l’apostadero de Fernando Póo. Africa era molt lluny. Passarien dècades perquè una part dels nostres antropòlegs mèdics o no, seguissin la traça del Lluís– i això li ha dolgut al cor – a l’Africa o a Amèrica Llatina.

Però era difícil, a la Catalunya de la Transició que l’Africa tingues massa ressò. Les plazas y provincias africanas modestes no han estat mai un espai neocolonial com l’Africa francesa, belga o anglesa, i fins i tot la portuguesa. Potser per això a les anècdotes etnogràfiques de Caro Baroja al Sahara o el misteriós viatge d’en Claudi Esteva a Guinea, enfosquit per les histories del Floquet de neu – que en pau descansi -, s’hi van afegir durant un temps, Terray, Meillassoux, gourous o alladian que ompliren el buit, continuació delectures de capçalera com Beau Geste, Las Minas del rey Salomón de la “Colección cadete” però no n’estic tan segur que en aquestes lectures s’hi barreges encara el Cor de les tenebres conradià encara que si Lord Jim. Crec que al Congrés de Barcelona de 1978 van presentar-me’l, o vaig presentar-me. – El Dr. Mallart, suposo.

Després, a casa del meu sogre vaig descobrir en una vella col·lecció de Destino aquell exemplar històric –per l’antropologia del país-, amb la foto de l’Oriol Romaní i en Joan Prat (sense barba) adolescents cantant amb la Escolania de Montserrat i una notícia que parlava del grup Germanor del Camerún, amb un Lluís molt jove en pantalons curts i en blanc i negre, a l’Africa.

Ens vam conèixer millor, el 82, a Tarragona, quan jo ja era capaç d’entendre “Ni dos ni ventre” perquè amb els anys havia après una mica d’Antropologia, i ja era per tots nosaltres el nostre referent internacional. Després ha seguit una llarga i fidel amistat, en l’alegria i la tristesa, en la salut i la malaltia. M’arriba El sistema mèdic encara amb la olor delitosa de la tinta d’ impremta. El toco, l’obro, deixo passar les pàgines, m’aturo ací i allà i sento que en les mans no tinc un testament sinó quelcom més simbòlic, un monument per la cultura catalana. Aquest llibre omple, ell sol un enorme buit en la nostra cultura, mai cobert des que el gran folklorista Amades va publicar, a la segona meitat del sigle XX, el folklore pensat i recollit segons les teories i els criteris del s.XIX. En canvi El sistema mèdic d’en Lluis Mallart representa ara a casa nostra la millor tradició d’allò que m’agrada anomenar el model antropològic clàssic, una cultura professional que ompli el segle XX sencer i que és basava en l’estudi intensiu de cassos, durant un llarg periode de temps, aprenent la llengua local. Un treball de camp que s’exten varies dècades en aquest cas, amb estades solitàries i continuades de més d’un lustre. Això fa que El Sistema… ocupi, dins la nostra cultura, la posició que va tenir dins la anglesa Els Argonautes del Pacífic Occidental. Al costat d’aquest llibre els Estudis Saharianos de Caro Baroja semblen arqueologia malgrat el seu encís atrapats en el model d’etnografia naturalista que precedí el model antropològic clàssic.

El llibre representa la síntesi de quaranta anys de feina, es composa d’un primer volum que té l’estructura d’una monografia clàssica, aparentment, però s’obre a la modernitat, com ja vaig destacar en la ressenya-assaig que vaig escriure per a la revista Dynamis e la seva versió francesa La fôret de nos ancêtres. Però El sistema… revisa a fons aquella versió monumental, incorpora nous materials, traspassa alguns altres rellegats a aquella al segon volum i, sobre tot, s’explana en el català, amb la llengua que Lluis Mallart conrea amb una qualitat literària extraordinària. Una llengua gens lluny de la de Pla i que a Sóc fill dels Evuzok li permetia una qualitat literària excepcional a la seva etnografia. El segon volum inclou uns annexes en ewondo i català, les notes de camp, la traducció del manuscrit d’un medicinaire, les transcripcions. Material indispensable pels erudits.

Aquest projecte té menys que veure amb la contingència del present que amb el seu significat en el futur, com a obra-edifici volgut i necessari de memòria col·lectiva d’un territori que, com tants altres, tant lluny de Deu i tan a prop de les potències neocolonials, “no tiene quien les escriba”. Li calia ordenar, digitalitzar el seu immens arxiu etnogràfic sobre els beti, sobre la memòria de mama Jeanne, la de Mba Owona, i sobre el seu bosc, el que compartí amb ella i amb els seus veins tants anys. La recerca adquireix una dimensió nova, menys condicionada pel dia a dia acadèmic, més per la voluntat de posar a disposició de l’Africa un patrimoni documental, històric, etnogràfic, multimèdia, iconogràfic que, dispers al llarg de una obra densa de dècades ara vol ser “font” en el més noble i ambiciós sentit de la paraula. Al iniciar fa quatre anys la lectura de la Forêt, va fer-me molta por, i molt respecte. Abordar a fons la versió catalana també. Les dues imposen, la seva densitat i la seva ambició

Sovint la ironia subtil d’en Lluis permet que el lector agafi confiança. Es impossible llegir a en Lluis sense veure’l i sentir-lo. Per això no em sorprèn la modèstia gens artificiosa en que s’exposen, al principi els objectius d’una obra major. Tant senzill que l’etnògraf és proposa no anar més enllà del “jo he vist” i “del que m’han contat”, i he registrat meticulosament – i sé de la seva meticulositat en diaris personals pulcrament escrits a mà-, i del que ara només vol produir un text per erudits, per africano-ferits… amb la voluntat enciclopèdica dels clàssics.

I encara que la voluntat sembla ser la de una monografía “només” sobre salut i malaltia ben aviat el sumari i la molt sintètica introducció-, posen de relleu que clàssic si, però de “clàssica” res. No hi cerqueu la foto fixa atemporal sobre las representacions de la salut i la malaltia que haguéssim fet fa dècades. Molt lluny d’això és un itinerari –històric però molt viu-, sobre l’articulació de les práctiques i les representacions de la malaltia en un entorn de pluralisme assistencial que fins ara estava dispers i no massa ben articulat –doncs els objectius eren aleshores diferents -, en les publicacions dels darrers trenta anys. Els boscos, les selves en la seva aparença homogènia contenen secrets y són mudables amb el pas del temps. Quan el viatger entra al bosc, el text adquireix noves “coloratures” i registres.

Coneguda la faceciosa ironía de l’autor, juga amb nosaltres lectors. En Lluís, modestament, ens ve a dir que no sent ell metge deixarà de cantó la biomedicina – que està present a tota l’obra -, per romandre ancorat a alló que formaria la matèria clàssica de l’etnomedicina – els culture-bound syndroms, ací malalties nocturnes. Tanta modèstia no impedeix que el producte final no sigui una peça indispensable, indefugible per comprendre algunes de les línies mestres de la transformació de la societat beti a redós dels processos de globalització econòmica del darrer mig segle. Però com un text que hauria de ser sec i fredament etnográfic, font exclusiva d’erudits, esdevé apassionant pel lector i l’amic. la complexitat dels dispositius assistencials: la biomedicina, la medicina doméstica, la de llinatge i les “malalties nocturnes”; una descripció ben endreçada de les práctiques, sobre tot les que no s’articulen amb la biomedicina. La descripció de les concepcions anatómiques i fisiològiques, la nosografia, les categoríes etiològiques, els procediments diagnòstics y les terapèutiques. Ací l’èmfasi és centra tant en les representacions, com en unes práctiques que coneix de molt primera mà, per participar-hi directament i no quedar-se en el simple relat. a partir de un coneixement personal directe i participatiu dels rituals que en les seves descripcions etnogràfiques adquireixen una vida extraordinària.

Hi ha en la seva actitud una postura positivista – naturalista -, una clara reivindicació del camp en front dels ethnologues de saló, y una vindicació necessària en els temps que corren del “haver vist i escoltat” – sabent veure i escoltar, i no limitar-se a gravar narratives. No li interessa discutir teories de l’acadèmia europea o americana, l’interessa recrear narrativament una realitat beti – i poseu hi els límits que vulgueu, tant me fa -, perquè si ell no ho fa aquest món s’esvaeix.

El lector s’ha endinsat en el bosc d’en Lluís i contempla el paisatge a partir d’una descripció erudita, enciclopèdica sobre les malalties nocturnes, però a mesura que avança, lentament, per la riquesa dels matisos i els detalls, per la fascinació de la conversa que troba pel camí, pel joc de les taxonomies anatòmiques o de les nosogràfiques, per la brillantor de les anàlisis de base estructuralistes que dominaven la seva obra primera, el paisatge varia subtilment, hi ha canvis i ruptures en el text que trenquen el formalisme, i les ombres s’aclareixen i les imatges del homes i de les dones van omplint la casa de colors i de perfums. El Lluís canvia amb discreció, com qui no vol la cosa a una tonalitat narrativa distinta, més personal, menys acadèmica, més emocional. Jo, lector, comptava que Sóc fill no formava part del projecte erudit, i heus ací que Mama Jeanne i Mba Owona, i Lluis Mallart i tots els seus informants i el seus amics, i els seus veïns és fan presents en el paisatge. Del període, llarguíssim en què en Lluís visquè intensament – densament – en la comunitat ens queda un relat formal; del seu treball de camp fet d’estades més excepcionals, i més curtes n’ix un relat més personal, més ric en matisos, més transmissor d’emocions, amb més voluntat d’implicació amb la presència dels homes i de les dones.

Com el conec massa bé – i me l’estimo massa -, i se la cura que té en els seus originals no podia ser un efecte casual sinó una transició narrativa volguda, necessària. Ben mirat la transició reflecteix dues maneres diferents de fer treball de camp: un període de comunitat – més clàssic, més global – i una segona etapa d’estades breus centrades en un estudi de cas nuclear, Mba Owona. El problema antropológic ya no és la descripció del sistema médic, como la seva evolució a partir del caso de Mba Owona, un medecinaire tradicional (guérisseur traditionnel) especialitzat – i iniciat -, en el tractament de la medicina nocturna què seguí un singular procés de professionalització emprant les estratègies de la biomedicina: introduint el registre de casos, estratègies de promoció, publicitat, legitimació i acreditació. En Lluís, que a la primera part de la seva obra estava també atrapat en la formalitat acadèmica ara és lliure d’expressar el canvi de la societat a partir de la trajectòria de les persones amb les que viu i de la que contempla, amb la intermitència, les seves peripècies, les seves aventures en una societat que canvia. Ara la distància, i les intermittences du coeur que deia Proust li permeten subvertir els esquemes classificadors i formals de l’estructuralisme i convertir-se en memorialista, en l’historiador d’un canvi brutal en una societat, en etnògraf implicat en aquest canvi. Em fascina el moviment intern de l’obra, como representació de las transformacions de l’identitat del propi etnógraf, com una creació en la que aflora la evolución intel·lectual del autor.

Per això he parlat de monument. Els antropólegs catalans podem estar molt orgullosos d’aquesta obra, la cultura catalana, també.